Subscriu-te

‘Doña Francisquita’ o un intent de salvavides sarsueler

DOÑA FRANCISQUITA d’Amadeu Vives. Llibret: Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw. Celso Albelo. María José Moreno. Ana Ibarra. Alejandro del Cerro. María José Suárez. Miguel Sola. Gonzalo de Castro. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Oliver Díaz. Dramatúrgia i direcció escènica: Lluís Pasqual. Coproducció del Gran Teatre del Liceu, Teatro de la Zarzuela i Òpera de Lausana. LICEU 10 DE NOVEMBRE DE 2019.

El tema de la pervivència de la sarsuela reapareix de tant en tant, quan algun esdeveniment puntual el reviscola de manera inesperada. I aleshores provoca un cert ambient de polèmica, que gairebé sempre acaba quan ho fa el ressò d’aquell esdeveniment; després, un llarg silenci que no preocupa ni importa a ningú.

En aquest context, un hom pregunta si una situació així es produeix per exemple a Àustria, amb el cosí segon –o oncle– gènere opereta i en general a altres països europeus on va arrelar i continua tenint un protagonisme remarcable. La pregunta no és baldera i podria menar a una reflexió interessant. Per acabar-ho d’adobar i per complicar encara més les coses, pel mig s’intercala un altre i també parent nou gènere, el que respon al concepte més anglosaxó que llatí en la seva connotació, que és el musical: per entendre’ns, el que exemplifiquen des del West Side story novaiorquès al nostre Mar i cel o el més actual Maremar, per esmentar-ne dos productes molt nostrats en l’extrem de consideració.

María José Moreno (Francisquita) i Celso Albelo (Fernando). © Antoni Bofill

I en el fons de tot batega la veritat del permanent estat de crisi preagònica de la sarsuela, tot i que realitats com la que acaba de mostrar la versió de Doña Francisquita al Gran Teatre del Liceu fa més incomprensible aquesta angoixa davant les temudes imminents exèquies del gènere. I aquí em permeto un incís que afegeix, com a imatge potent, més llenya al foc a aquesta realitat; el nostre excel·lent i, compte, exquisit Emili Vendrell va interpretar aquesta obra més de mil vegades, cosa que de forma inexplicable no figura en el programa. Eren realment altres temps per al gènere.

D’hipòtesis, se’n poden establir moltes; que em sigui permès afegir-ne una; una més, ni molt menys i de cap de les maneres “la”. La sarsuela ha estat massa focalitzadament absorbida per Madrid; i a més per un Madrid tòpic, molt representatiu però alhora molt tancat, molt reclòs en si mateix, sense capacitat de transcendir universalment; i aquesta focalització, o identificació, i sobretot apropiació tan assumida i absorbent no li ha fet bé. I el concepte “apropiació” pot tenir quelcom o força a veure amb el fet que aquest intent dramatúrgic que ara s’ha presentat a casa nostra, a la capital del Reino hagués estat objecte de polèmica i menyspreu.

© Antoni Bofill

Lluís Pasqual, que és un savi de la dramatúrgia com pocs ha donat mai Catalunya, ha fet un intent agosarat de revitalització del gènere damunt una obra que malgrat ser d’autor català –la música–, correspon amb molta exactitud a la imatge apuntada suara; el madrilenyisme racial més exclusiu; en aquest sentit és la que ho és més d’Amadeu Vives; és la que correspon, per entendre’ns, al model de per altra part dues molt destacades referències: La verbena de la Paloma de Tomás Breton i La Revoltosa de Ruperto Chapí; dues grans columnes de validesa i permanència inqüestionables.

La proposta de Pasqual és discutible, com ho podria ser qualsevol altre intent amb el mateix objectiu; però el que no es pot negar és que és creativa, és potent i obre expectatives en el context, insistim-hi, revitalitzador del gènere. I que quedi clar que no tot el que ofereix és indiscutible, que no hi hagi algun fregadís, algun excés…, el que vulgueu, però sens dubte obre els ulls a nous horitzons; tancar-los i recloure’s en els vells clixés ja sabem on porta.

L’actor Gonzalo de Castro, al centre de la imatge. © Antoni Bofill

Altrament, la proposta permet construir un espectacle enormement gratificant, una exhibició de recursos dramatúrgics, de brillantor, de color i energia que ho envaeix tot. Comptant naturalment amb un equip artístic de capacitat sobrada per endegar-ho còmodament. I sense que se’n puguin discutir certs detalls o certes limitacions superficials, perquè per altra part la partitura de Vives no ofereix complicacions ni exigeix problemes tècnics ni estilístics massa insalvables. Tot és directe, la mateixa orquestració i el teixit harmònic i contrapuntístic; els cors son homofònics, les melodies són de fàcil volada, i només cal aportar-hi bona matèria primera –veu– i uns mínims de bon gust i exquisidesa, components del quals anaven ben equipats tots els cantants; com ofici segur posseeix l’actor Gonzalo de Castro en el seu cabdal paper del que podríem qualificar “majordom en cap” de la representació, tot lligant el context argumental i l’ideari de la proposta; no es podia demanar més. Tampoc l’orquestra havia d’aportar res d’excepcional, i naturalment no ho va fer. Cercar en tot plegat les cinc potes al gat no tenia sentit; si la parcel·la dramatúrgica va resultar desvetlladora, la musical va ser plenament convencional.

Imatge destacada: © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *