Subscriu-te

Crítica

Dos guitarristes formidables homenatgen Django Reinhardt

Django Reinhardt

Per Albert Suñé

L’ombra de Django Reinhardt és molt allargada i són diversos els grups d’arreu del món que continuen interpretant l’anomenat “jazz manouche”. Un d’ells va ser el dia 4 de febrer al Jamboree. El constituïen dos guitarristes i un contrabaixista. Els dos primers eren Gustav Lundgren i Biel Ballester, i el segon, Oriol Gonzàlez.

Quan un trio d’aquestes característiques s’ajunta per interpretar swing, el més normal és que un dels guitarristes faci el solo i l’altre marqui el ritme. Posteriorment, succeeix a la inversa. I això és el que passà en aquest concert anomenat “Gustav Lundgren plays Django Reinhardt”.

La veritat és que el memorial fou un autèntic èxit. Els dos solistes van demostrar que se sabien la lletra de manera preclara. És a dir, van entrar a tutiplè en el món de Django, van explorar magníficament la seva música, es van entendre a la perfecció, i van demostrar, cadascú a la seva manera, que allò no tenia secrets per a ells. Ho diem perquè van omplir d’esplèndid i contagiós swing el catau de la plaça Reial.

Lundgren és un músic més agosarat que Ballester. Aquest agosarament anà paral·lel amb unes frases més curtes, més saltajades, amb acords i notes més durs. Sense voler dir amb això que fugís en cap moment del context.

Per la seva banda, Ballester frasejà més llargament i es mogué dins d’uns paràmetres més clàssics. Precisament per això, el concert no es va fer feixuc en cap moment. Però, això sí, tant l’un com l’altre van demostrar que posseeixen una tècnica enorme –que els va valer de molt a l’hora de dibuixar frases netes, precises, gens enfarfegades, curulles de feeling– i que són uns autèntics devots de la música del llegendari gitano belga, creador del famós Quintet del Hot Club de França al costat del violí d’Stephane Grappelli.

El trio –amb un Oriol Gonzàlez molt en el seu lloc– interpretà diversos temes de Django, des de Nuages a Minor swing, i en l’aire quedà la sensació que no fa cap mena de falta escoltar una big band per tal d’eixir al carrer amb un somriure d’orella a orella.

Gwen Perry (foto d'arxiu)

El segon concert del mes de febrer al qual vam assistir el van oferir el dia 11 la vocalista Gwen Perry i el Michele Faber Quartet, compost per la líder al piano, Fredrik Carlquist al saxo tenor, Pere Loewe al contrabaix i Joe Smith a la bateria.

El concert no va tenir cap mena de secret, ja que el grup es dedicà a descabdellar una sèrie d’estàndards. De fet, el quartet se’n sortí prou bé, ja que Carlquist és un saxo tenor que, almenys en aquesta ocasió, s’apropà molt a l’Stan Getz dels anys cinquanta. Ho diem perquè palesà un magnífic fraseig, força cool, i unes molt bones inflexions, que anaven absolutament d’acord amb el context en el qual es movia.

Per la seva banda, Loewe i Smith van estar correctes, i Faber va demostrar posseir un fraseig que alternava moments abruptes amb altres de més relaxats, cosa que va anar prou bé a l’hora d’enriquir els temes.

Però qui no va estar en el seu lloc fou Gwen Perry, ja que estigué sempre baixa respecte al to de cada interpretació, i això va provocar que desafinès en segons quins moments. A més, no té gaire veu i, encara que s’esforçà a mantenir un nivell acceptable de comunicació, hagué de fer servir en moltes altres ocasions una sèrie d’efectismes per tal d’arribar al públic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *