Subscriu-te

El Cor Simfònic Femení de Catalunya, un bon inici amb mires de futur

© www.facebook.com/voxalba
© www.facebook.com/voxalba

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor Simfònic Femení de Catalunya: Cor de Noies de l’Orfeó Català (dir.: Buia Reixach i Feixes), Cor Aglepta (dir.: Oriol Castanyer), dones del Cor de l’Auditori Josep Carreras (dir.: Xavier Pastrana), Cor Femení Voxalba (dir.: Elisenda Carrasco). Orquestra de l’Auditori Josep Carreras. Dir.: Xavier Pastrana. Obres de Britten, Brahms, Schubert i Vaughan Williams. PALAU DE LA MÚSICA. 29 DE MAIG DE 2016.

Per Lluís Trullén

Tres concerts celebrats el dia 22 de maig passat a l’Auditori de Sant Cugat del Vallès, el diumenge dia 29 al Palau i el que es realitzarà el proper dia 3 de juny a Vila-seca han permès unir les veus de tres cors femenins (el Cor de Noies de l’Orfeó Català, el Cor Aglepta i el Cor Femení Voxalba) i el de les dones del Cor de l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca per fer realitat el Cor Simfònic Femení de Catalunya. En el concert celebrat al Palau i dirigit per Xavier Pastrana es va fer palès que aquesta iniciativa podria tenir en un futur (a mitjà o llarg termini) una continuïtat malgrat la complexitat que suposa reunir prop d’un centenar de cantaires procedents de diferents punts de la nostra geografia.

En el concert que es va celebrar diumenge passat al Palau, l’Orquestra de l’Auditori Josep Carreras va oferir-nos una interpretació brillant i detallista la Sinfonietta op. 1 de Britten, una obra que el compositor anglès va escriure als divuit anys i que rep la influència de la Simfonia de cambra de Schönberg. Després va ser el torn del Cor Simfònic Femení de Catalunya, el qual, acompanyat per la mateixa orquestra, va interpretar el deliciós Ave Maria de Brahms i el Psalm 23 de Schubert, dues obres corals delicioses pertanyents al romanticisme alemany (la segona sota orquestració del mateix director Xavier Pastrana) en què les veus del cor van mostrar la seva versatilitat en el color, la seva conjunció i l’equilibri just de volums que cal per afrontar passatges complexos com els que demanden quatre veus. Una interpretació refinadíssima que donava pas a la segona part, reservada ja a l’obra més esperada del programa.

El compositor britànic Ralph Vaughan Williams va dedicar-se a inici del segle XX a la recopilació de melodies populars, a la recerca de la tradició musical anglesa que després formaria part d’un material per a les seves composicions orquestrals i vocals. Un dels seus treballs més destacats (i que s’interpretava per primer cop al Palau) és el titulat Folk songs for the four seasons, una obra precedida d’un pròleg i que articulada a manera de quatre cantates configura un corpus coral monumental. L’estrena d’aquesta majestuosa composició al Royal Albert Hall l’any 1950 va comptar amb un cor de dimensions colossals, amb l’Orquestra Simfònica de Londres i la direcció de Sir Adrian Boult.

Iniciada amb la brillant cançó dedicada al nen Plough, el centenar de veus del Cor Simfònic començaven el recorregut per les quinze cançons que confegeixen aquest gran quadre simfonicocoral i que té la particularitat que el cor canta (a diferència de cantates i oratoris) en tots i cadascun dels més de quaranta minuts de durada de la composició. Cors a tres veus acompanyades, unísons, passatges a cappella, moments polifònics, i una escriptura que es basa en recursos plenament tonals malgrat aparèixer pinzellades modals, ens apropen a una obra deliciosa, de gran versatilitat i que posa a prova no només el treball del cor, sinó el de l’orquestra.

Des del cant amorós que inicia la cantata de la primavera (amb un excel·lent refinament per part de l’orquestra) ja es va poder copsar la bona tasca i conjunció assolida per aquests quatre cors units que sonaven com un element únic, en una plena comunió vocal i desplegant amb un cant dolç i precís tota la qualitat lírica d’inspiració popular de la música de Vaughan Williams. Balades populars, el simbolisme que amaguen les paraules dels versos, l’evocació de la natura, o el commovedor “The unique grave” de la tardor (un cant a cappella a tres veus que ens transporta a un dels moments més emotius de tota la producció del compositor) van assolir en les veus femenines tota la dolçor i la subtilitat que requereix una obra plena de solemnitat i frescor amb innombrables matisos i delicadeses. Moments espectaculars com “An acre of land” en què totes les veus canten a l’uníson o el darrer cant de l’hivern i també de la cantata, “God bless the Master”, representativa de la solemnitat i flegma britànica, feien brillar amb una gran interpretació aquesta música dins el marc modernista del Palau. Un gran treball i esforç de totes les cantaires i dels seus directors, de l’orquestra dirigida per Xavier Pastrana, que han fet realitat un projecte que tant de bo en futures ocasions es pugui tornar a fer realitat.