Subscriu-te

Crítica

El IV Festival de Pasqua de Cervera

Lluís Claret a l’església de Sant Joan. © Jordi Prat
Lluís Claret a l’església de Sant Joan. © Jordi Prat

Per Jordi Maluquer

Aterrar per Setmana Santa amb l’esclat d’un dels tres colors del paisatge de la Segarra –groc a l’estiu, blanc a l’hivern i verd a la primavera– afegeix un punt d’eufòria a la natural il·lusió d’una convocatòria ben pensada i, enguany, amb la direcció del seu fundador, Xavier Puig, duta a terme amb resultats excel·lents. Diria que una de les característiques del Festival és la comunicabilitat de tot el que programen. La facilita, en primer lloc, l’acolliment, sempre amb un somrís dels vocacionals col·laboradors; l’ambient d’eufòria que envolta els pelegrins de la música que hi acudeixen; l’accessibilitat als intèrprets, tant en la prèvia com després del concert i, finalment, l’adequació dels espais a la música que ofereixen i que permeten sempre una proporcionalitat acústica. Per exemple, poder sentir el preludi de la Suite núm. 1 BWV 1007 de Bach pel violoncel·lista Lluís Claret sota la volta apuntada de canó de l’església de Sant Joan, del segle XII, produeix un impacte tan fort que no es pot imaginar en cap altre escenari.

La segona característica, assimilat ja que es tracta d’un festival dedicat en un 95% als compositors de l’àrea cultural catalana interpretats per músics i/o conjunts musicals del país, és la quantitat d’estrenes i recuperacions de què està farcit. Per ordre, dintre del que vam poder sentir en el segon cap de setmana del Festival, ens vam trobar amb l’estrena d’un poema simfònic de Salvador Brotons; la recuperació d’un concert per a violoncel d’Enric Casals que feia anys que no s’interpretava; cançons tot just revisitades de Pau Casals; sis fragments, en transcripció de David Malet, de música inèdita per a la festivitat de la Santa Creu a la catedral de Barcelona del seu mestre de capella Francesc Valls (1665-1747); la reestrena des que es va interpretar a Madrid quan Pau Casals tenia 17 anys –i que en va prohibir la interpretació en vida– del seu inacabat Quartet en Mi; i finalment, l’estrena d’un espectacle, Barcellona alla moda, amb música de compositors que es devien tocar en els anys d’esplendor de la cort de Carles d’Àustria.

Salvador Brotons dirigeix l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida en l’estrena de la seva obra Catalunya 1714. © Jordi Prat
Salvador Brotons dirigeix l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida en l’estrena de la seva obra Catalunya 1714. © Jordi Prat

Salvador Brotons va galvanitzar l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida en la seva obra Catalunya 1714, que segueix els immediats abans i després de la caiguda de Barcelona, amb un brindis exultant cap al futur. L’obra, programàtica, farcida de citacions, com acostuma a passar amb un compositor amb un llarg recorregut com a director d’orquestra –l’exemple obligat és Mahler–, parla de la inquietud davant del conflicte que s’apropa; d’una processó com a invocació al miracle; dels tristos presagis; de la batalla decisiva. “Desfeta i dolor”, “Plany al temps passat”, “Creixença i voluntat de ser” i “Afirmació nacional” es titulen els quatre fragments finals que, enllaçats amb els que he esmentat, s’interpreten sense pausa. L’obra és reeixida i caldrà sentir-la més vegades (en tindrem oportunitat el 19 de juliol amb l’OBC) per absorbir-ne tots els matisos i ingredients. En l’estrena, no em sembla exagerar dir que l’ànim dels oients, en sortir, hauria permès emprendre l’ocupació de la Bastilla si hagués estat el cas. També, en el mateix concert, el director i l’orquestra van acompanyar un il·lustre solista com el violoncel·lista Lluís Claret en el ja esmentat Concert d’Enric Casals. El 1972, moment en què Claret es va presentar al Palau i va tocar per primera vegada l’obra, hi vaig ser present. Amb tota franquesa, no puc establir-hi cap comparació, ja que la memòria és feble, i em va semblar una obra indefinida, però el magnífic “Adagio doloroso” em va despertar el record de camí ja recorregut.

Les Vespres d’Arnadí en l’espectacle teatral Barcellona alla moda. © Jordi Prat
Les Vespres d’Arnadí en l’espectacle teatral Barcellona alla moda. © Jordi Prat

L’altre punt d’excepció va ser la magnífica interpretació del conjunt Les Vespres d’Arnadí que lidera Dani Espasa, en l’espectacle teatral al qual ja ens hem referit, amb danses incloses i músiques de l’època, tant d’anònimes com de dotze compositors coneguts, des de Cabanilles a l’anomenat “Batistin”, passant pels prestigiosos Fux, Albinoni, Boccherini, Alessandro Scarlatti, Caldara i Desmazures, que comptaven amb l’adequació i fidelitat a l’època per l’aval musicològic de Josep Dolcet; va ser dirigit escènicament per Josep Lluís Guardiola.

El divendres va lluir la música religiosa de Francesc Valls, de qui s’ha iniciat l’any del seu 350 aniversari, especialment els fragments que ens oferiren en primícia des de l’època en què es devien estrenar, i va sonar adient per la data la seva Missa de difunts, del 1715; astorava pensar en la qualitat musical d’aquells anys exquisits que van acabar tan dramàticament. Ho va dirigir David Malet amb el Cor de Cambra Francesc Valls i un conjunt d’orgue positiu i quatre instruments de corda.

Els matins estaven perlats del que s’anomenen concerts de proximitat, en què Cristina Koch, Josep Ramon Olivé i Maria Mauri al piano van cantar, molt ben treballades, cançons de Pau Casals, Morera, Lamote de Grignon, Benejam, Toldrà i Trini Mujal, present a l’acte. També Lluís Claret ens va oferir una Suite per a violoncel en Re menor d’Enric Casals i dues de Johann Sebastian Bach. L’Alart Quartet va tocar quartets de Cassadó, Pau Casals i Albert  Guinovart i el duo de guitarres Ribera-Sàbat obres d’Albéniz, Granados, Mompou, Gasull i Falla. Espectacles musicals infantils, familiars i gastronòmics completaven un festival que havia començat la setmana anterior amb l’Escolania de Montserrat i l’espectacle de Zitzània Teatre onze.nou,CATorze. Una jornada professional amb els directors dels festivals que gestionen les Joventuts Musicals i una taula rodona sobre les fundacions del patrimoni musical català van aportar material perdurable per al llegat documental del Festival que, en l’edició d’enguany, va batre rècords d’assistència i, per tant, de recaptació. Fet important en un festival amb un pressupost reduïdíssim –si ho comparem amb d’altres que es fan cada estiu– i que amb dignitat ofereix moltes coses interessants.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *