Subscriu-te

Crítica

‘El pessebre’ continua commovent

© May Zircus
© May Zircus

TEMPORADA OBC. Orfeó Català. Coral Canigó. Elena Copons, Gemma Coma-Alabert, Joan Martín-Royo, David Hernández i Marc Pujol, solistes vocals. Dir.: Arthur Post. Pau Casals: El pessebre. L’AUDITORI. 15 DE DESEMBRE DE 2012.

Per Xavier Chavarria

L’OBC ha tingut l’encert de programar, en la seva temporada d’enguany, l’oratori El pessebre de Pau Casals, que ha sonat en els tres concerts d’aquest cap de setmana amb un repartiment completament autòcton liderat pel director nord-americà Arthur Post. També és cert que s’han despertat un pèl tard, perquè el cinquantè aniversari de l’estrena d’aquesta obra va ser fa dos anys; però val més tard que mai… I és que el d’El pessebre és un cas paradoxal, curiós: s’interpreta poquíssim, en comptadíssimes ocasions, i només al nostre país –a l’estranger ha desaparegut. És un cas equiparable al d’altres grans oratoris de temàtica nadalenca com La infància de Crist d’Héctor Berlioz, La nit de Nadal d’Hugo Wolf, La fugida de la Sagrada Família o Salutació a la Santa Nit de Max Bruch, o L’estel de Betlem de Friedrich Kiel, obres estimables però que han caigut en l’oblit. Probablement El pessebre no és una obra mestra de la música clàssica, però té uns valors i unes connotacions extramusicals considerables, que li han donat rellevància i que l’han convertit en emblemàtica: El pessebre va ser el vehicle artístic del pensament humanista de Pau Casals, i es va convertir en l’estendard de la croada que va fer arreu del món durant els anys seixanta a favor de la pau i la fraternitat entre els pobles (va sonar en trenta-cinc ciutats de disset països diferents i traduïda a vuit idiomes).

 

© May Zircus
© May Zircus

 

Certament, és una obra irregular, amb alguns moments molt inspirats i d’altres no tant; una obra que, malgrat ser composta al llarg de disset anys (entre el 1944 i el 1960), està dotada d’una admirable unitat, cohesió i coherència, i conserva tot l’encant. I això sens dubte és per l’ús d’un llenguatge planer, tradicional, que fins i tot es podria considerar anacrònic per a l’època en què va ser composta l’obra: Casals la va escriure en un estil clar, senzill i simple, fugint de l’efectisme i amb una gran sinceritat expressiva. El seu llenguatge musical és plenament tonal, melòdic, amb harmonies clares, fugint d’atreviments i sense cap voluntat d’experimentació. En certa ocasió li van retreure que ignorés l’evolució del llenguatge musical del segle XX, i Casals va respondre: “Les figures del pessebre tenen un caràcter popular: no poden cantar amb tècnica dodecafònica!” Casals, per tant, era conscient de la senzillesa i la simplicitat de la seva música, però en canvi li confereix sempre una enorme intensitat emocional i de sentiments. Un crític americà, en sentir El pessebre va dir: “Pau Casals és l’únic compositor contemporani que es pot permetre el luxe d’escriure com si el segle XX pràcticament no hagués existit.”

 

© May Zircus
© May Zircus

 

El pessebre és un oratori dividit en un pròleg i quatre parts, per a cor, solistes i gran orquestra, basat en poesies del seu bon amic Joan Alavedra. El fil argumental ens porta des de l’Anunciació als pastors fins a l’Adoració dels Reis Mags, però El pessebre parla bàsicament de pau, de puresa de sentiments, de fe i d’esperança en la grandesa de l’esperit que ha de sorgir d’aquesta puresa. La música de Pau Casals es posa constantment al servei de les paraules, amb un cert regust local (utilitza alguns instruments autòctons o en recrea la sonoritat, i evoca ritmes de dansa com la sardana), però amb un sentit universal. L’obra va clarament de menys a més, i l’esclat final de l’“Hosanna” i el “Gloria”, amb referències constants a Bach i a la tradició popular, i amb un inequívoc missatge pacifista, exalta i commou l’oïdor, tal com va passar al concert de L’Auditori. La versió va ser òptima, correcta i àgil en el discurs, i amb un bon rendiment de tots els participants. El director Arthur Post, molt integrat a la nostra terra (parla un català impecable) i compromès amb l’obra, en va destacar adequadament els passatges més significatius, i va donar relleu a cadascun dels personatges de la història. Els cinc solistes, però, van patir, cadascú en la seva mesura, una mena d’ofec sonor: en la majoria de les intervencions que van fer, tots van quedar engolits per l’orquestra, gairebé ocults; les seves veus no van poder lluir tot el seu potencial i en algun cas va quedar distorsionada pel desequilibri. I parlem de solistes molt solvents (Elena Copons, soprano; Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano; David Hernández, tenor; Joan Martín-Royo, baríton; i Marc Pujol, baix), de reputació incontestable, amb anys d’experiència i que ja hem pogut sentir en actuacions memorables; l’orquestra no en va ser en absolut la responsable, d’aquest desequilibri, ja que va mostrar en tot moment una contenció sonora ben supervisada per la batuta; també és cert que les condicions acústiques de la sala gran de L’Auditori no afavoreixen les veus solistes; per tant, molt probablement la raó d’aquesta espessor sonora que va acabar fagocitant les veus es degui a la densitat de l’orquestració d’aquesta obra: una instrumentació que va fer Enric Casals, magistral i plena de subtileses però que exigeix veus més grans, quasi operístiques, amb una potència natural que no obligui a esforços ni enterboleixi l’emissió. No obstant això, hi va haver intervencions remarcables, com l’exquisida “Mare de Déu” d’Elena Copons, l’eloqüent “mula” de Gemma Coma-Alabert i el “bou” de Marc Pujol. En canvi, la nombrosa massa coral formada pels cantaires de l’Orfeó Català, del seu Cor Jove, i de la Coral Canigó de Vic, va tenir molt bona presència sonora, atenta i precisa, justa en l’afinació i sobrada als aguts, i amb unes veus masculines vigoroses i vehements però intel·ligibles.

Poques vegades hem vist la sala gran de L’Auditori tan plena com en aquests concerts: El pessebre continua mobilitzant i commovent el públic, i caldria plantejar-se la possibilitat d’oferir-lo més sovint i, per què no, convertir-lo en una tradició; l’obra, però sobretot tot el que significa, s’ho valen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *