Subscriu-te

Crítica

El reclam de Rachlin

El director Josep Pons. © Antoni Bofill (foto d’arxiu)
El director Josep Pons. © Antoni Bofill (foto d’arxiu)

LICEU AL PALAU. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Julian Rachlin, violí. Dir.: Josep Pons. PALAU DE LA MÚSICA. 27 DE GENER DE 2013.

Per Mònica Pagès

Josep Pons va tornar a portar l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu al Palau de la Música en el segon programa d’aquest nou cicle que s’ha titulat Liceu al Palau i que reforça la complicitat i la complementarietat de les dues institucions musicals més antigues de Barcelona.

En aquesta ocasió, el convidat va ser el violinista lituà d’origen i austríac d’adopció, Julian Rachlin, que va oferir el Concert per a violí i orquestra en Re major, op. 77 de Johannes Brahms. De fet, Brahms va ser la pedra filosofal d’aquest programa, que a més d’aquest concert amb solista, també va ocupar tota la segona part amb la Simfonia núm. 1. En la primera part, i abans del concert de violí, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu amb Josep Pons va interpretar la Fantasia de Trencadís de Joan Guinjoan, compositor resident d’aquesta temporada al Palau i autor d’aquesta peça simfònica que posa música a un ballet inclòs en la seva òpera Gaudí i que ja ha esdevingut un clàssic en el seu catàleg. Aquesta obra de Guinjoan va servir de pòrtic a un concert que obligava a remoure totes les entranyes de l’orquestra, des de la percussió fins a l’últim tutti de la secció de corda, i amb una intervenció compromesa del vent. Aquest programa feia pensar que l’estratègia de Josep Pons és sotmetre l’orquestra del Liceu a un règim de gimnàstica sonora de molta resistència, com si posés a prova la musculatura instrumental d’aquesta orquestra abans de retornar-la al seu espai natural. Brahms, sens dubte, requereix un esforç mental i corporal de pes que l’orquestra del Liceu va saber resistir guiada per la gestualitat vitalista de Pons. El contrast que els devia suposar sortir del fossat per tocar aquestes obres de Brahms, especialment la Primera Simfonia, posava en evidència que els balanços d’una òpera o d’una simfonia són del tot diferents i que cal una interpretació habitual d’aquest altre univers musical per desfer-se de la constitució operística i trobar un nou equilibri sonor. D’altra banda, és possible que Pons ho faci com a període de transició entre el pas que significa passar de la música simfònica a l’òpera, després de deixar l’Orquestra Nacional d’Espanya. Un període que li pot permetre guanyar-se l’orquestra abans de tornar a baixar amb tots ells al fossat en aquesta nova etapa que ja ha començat. Raonaments que ja ell mateix ha explicat en diverses entrevistes, però que no deixen d’obrir interrogants després d’escoltar-los en aquests concerts al Palau.

El violinista Julian Rachlin (foto d’arxiu)
El violinista Julian Rachlin (foto d’arxiu)

La intervenció del violinista Julian Rachlin era una ocasió molt esperada en tractar-se d’un dels noms encara joves que estan entre l’star system de les grans discogràfiques i que desperta passions entre els amants del violí. Una personalitat que ha captivat mig món amb un violí enèrgic, atlètic, que va escalar els pics més alts d’aquest concert per a violí de Brahms, potser el que posa més a prova la resistència del solista i la seva capacitat tècnica, emocional i física. Un moment brillant que va conquerir el públic que omplia el Palau.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *