Subscriu-te

El talent inesgotable de Belkin i Ashkenazy es retroba a L’Auditori

TEMPORADA OBC. Boris Belkin, violí. Dir.: Vladimir Ashkenazy. Prokófiev: Valsos Puixkin, op. 120. Concert per a violí i orquestra, en Sol menor, núm. 2. Ravel: Pavana per a una infanta difunta. Debussy: La mer. L’AUDITORI. 15 DE NOVEMBRE DE 2019.

Dues figures llegendàries del panorama interpretatiu actuaven aquest cap de setmana dins la temporada de l’OBC. El gran violinista Boris Belkin i el pianista i director Vladimir Ashkenazy –que tornava a Barcelona després de la seva actuació l’abril del 2018 dirigint dins la temporada Palau 100 l’Orchestra del Maggio Musicale Fiorentino– per afrontar un programa dedicat a les figures de Prokófiev, Ravel i Debussy. El concert es va obrir amb els poc coneguts Valsos Puixkin de Prokófiev, una obra marcada pels dictàmens soviètics i escrita per encàrrec per commemorar el 150è aniversari del naixement de l’escriptor rus. Música punyent, en la qual tota l’energia que es plasma va ser expressada per la batuta d’Ashkenazy, que va desprendre als seus vuitanta-dos anys una vitalitat interpretativa inesgotable.

I aquest entusiasme i entrega vers l’obra per interpretar va seguir mantenint-se en el decurs del Concert per a violí i orquestra núm. 2 de Prokófiev amb el mític Boris Belkin com a solista. Aquesta celebèrrima figura del violí que ha actuat amb les més grans orquestres i directors (Temirkanov, Muti, Ozawa, Maazel, Bernstein…) coneix a bastament aquesta obra, estrenada a Madrid sota la direcció del propi compositor l’any 1935. Malgrat copsar tot el llenguatge punyent i incisiu tan característic de Prokófiev, l’obra desprèn una musicalitat enlluernadora, amb un lirisme tenyit d’un marcat accent romàntic. Lectura expressiva, refinada, elegant, amb un Belkin que gaudia amb cada una des les notes que sortien del seu violí i un Ashkenazy que no només era curós amb les dinàmiques orquestrals, sinó que dotava de colors matisats aquesta elegant versió d’una de les obres més líriques del repertori de Prokófiev. Belkin va enlluernar per la seva musicalitat i elegància, per la seva qualitat com a músic i per aquella manera de tocar en la qual cada gest, cada nota, cada fluctuació de la sonoritat té una raó de ser sempre en benefici de la composició.

Boris Belkin. © pietro@cinotti.org (foto d’arxiu)

Després d’aquesta part dedicada monogràficament a Prokófiev, la música francesa va ocupar íntegrament la segona part. Dues obres de repertori, de lluïment per a l’orquestra i el director, i per descomptat molt estimades del públic que omplia la nit de divendres L’Auditori, van assolir el grau d’expectatives creades pel que fa a la interpretació. Una delicada versió de la Pavana per a una infanta difunta i una suggestiva versió de La mer van inundar de color, matisos, de frases que creaven aquelles inconfusibles atmosferes de la música francesa gràcies a l’entrega d’Ashkenazy i d’una OBC que es va mostrar molt còmoda amb aquest repertori. La delicadesa lírica de la melodiosa Pavana i les contínues imatges descriptives, de timbres plens de color, de textures punyents de La mer ens van apropar a tota la màgia que es desplega dins aquestes dues partitures emblemàtiques que Ashkenazy va tractar respectivament amb calidesa i vehemència expressiva. I bona feina de l’OBC, molt equilibrada en totes les seccions davant de dues obres que donen un joc immens als diversos solistes i que segueixen sent referents ineludibles del gran repertori orquestral.

Imatge destacada: Vladimir Ashkenazy. © Keith Saunders (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *