DER FLIEGENDE HOLLÄNDER de Richard Wagner. Georg Zeppenfeld, Asmik Grigorian, Eric Cutler, Marina Prudenskaya, Attilio Glaser, John Lundgren. Orquestra i cor del Festival de Bayreuth. Oksana Lyniv, direcció musical. Dmitri Tcherniakov, direcció d’escena. / DIE WALKÜRE de Richard Wagner. Klaus Florian Vogt, Dmitry Belosselskiy, Tomasz Konieczny, Lise Davidsen, Iréne Theorin, Christa Mayer. Orquestra del Festival de Bayreuth. Pietari Inkinen, direcció musical. Hermann Nitsch, acció artística. FESTIVAL DE BAYREUTH. 31 DE JULIOL I 3 D’AGOST DE 2021.
En un any dominat encara per les restriccions obligades per la COVID-19, el Festival de Bayreuth ha fet una aposta pels valors joves en la direcció orquestral i en el cant. A Oksana Lyniv (1978) –primera dona a dirigir l’orquestra del Festival i que ho feia amb Der fliegende Höllander– i Pietari Inkinen (1980) –amb Die Walküre–, els va faltar aquell punt d’excel·lència que és la marca orquestral de la casa. El fossat que va dissenyar el mateix Richard Wagner és molt difícil de dominar i de ben segur, en pròximes edicions, els dos directors sabran fer-se’l seu. Asmik Grigorian (1981), la Senta de L’holandès, i Lise Davidsen (1987), la Sieglinde de La valquíria, van encendre el fervor d’un públic, tot i reduït a la meitat, delerós d’escoltar veus noves i bones.
Les dues òperes eren la novetat d’enguany. El polèmic Dmitri Tcherniakov firma la direcció escènica de L’holandès. És una producció sense mar ni vaixell, però la trama no és gaire diferent de l’original. Daland segueix sent el comerciant sense escrúpols. Senta és una jove rebel a qui el poble l’ofega i vol nous horitzons. Erik continua sent el jove enamorat, però assenyat, que veu a venir la desgràcia. Mary no és tant la nodrissa de Senta com la parella de Daland.
I l’holandès? Doncs és un home que de petit havia hagut de marxar del poble i que ara hi torna per venjar-se. L’escenografia que firma el mateix Tcherniakov mostra les cases del poble, les quals, a mesura que canvien les escenes es mouen amb una coreografia que resulta molt atractiva. Tot plegat funciona força bé, però té el seu punt dèbil al segon acte quan l’estatisme de l’escena fa caure la tensió, sobretot quan Daland apareix amb l’holandès i en el posterior duet entre ell i Senta.
Aquesta producció, però, dona molta rellevància al paper de la noia i Grigorian en fa una interpretació vocal i actoral tan potent que fa oblidar aquella mancança i es menja la resta d’intèrprets, malgrat ser tots de primera, com Georg Zeppenfeld (Daland), John Lundgren (l’holandès), Eric Cutler (Erik) i Marina Prudenskaya (Mary). A la lectura feta per la directora –que ja havia dirigit aquesta mateixa òpera al Liceu–, tot i ser del tot correcta, li faltava aquell punt de força dramàtica que reclama una òpera purament romàntica com és L’holandès. Tampoc no ho afavoria que el cor, per motius sanitaris, cantés des de la sala d’assajos, la qual cosa produïa alguns desajustos.
Pintura a dojo
A Die Walküre no hi havia muntatge escènic, però sense que això vulgui dir que la interpretació fos en versió de concert. Era una “acció artística”. L’orquestra, al fossat; els cantants, a l’escenari, en una primera fila, vestits amb túniques negres, i al seu darrere, un gran espai tancat per tres parets d’un blanc immaculat al començament de cada acte que ben aviat s’anaven omplint de colors amb litres i litres i més litres de pintura. Deu assistents del polifacètic artista Hermann Nitsch, autor de la proposta, feien regalimar la pintura per les parets o la llençaven directament a terra sense un moment de treva durant les quatre hores que dura l’òpera. De ben segur l’ordre dels colors té una relació de sinestèsia amb la música, cosa que Edvard Grieg i Aleksandr Skriabin ja havien experimentat, però anar sentint esquitx, esquitx no és la millor manera de gaudir del “Winterstürme” o “Adeus de Wotan”.
Lise Davidsen es va imposar des del primer moment amb la seva Sieglinde. Ho va fer per la tècnica, els greus i els aguts, per la potència, però també pels piani. Li falta una millor dicció i més teatralitat, però el més important, la prestació vocal, hi és. El dia abans havia cantat l’Elisabet de Tannhäuser i ja havia demostrat les seves capacitats. Al costat de la jove Davidsen, la veterana Iréne Theorin era Brünnhilde. Contrastava la veu fresca de la primera amb la més gastada de la segona amb un vibrat creixent, però la veterania també vol dir saber suplir mancances amb estratègies i la seva valquíria no va desmerèixer gens. La veu de Klaus Florian Vogt està guanyant profunditat i la seva dicció sempre és perfecta. Pot agradar més o menys, però no falla mai.
El baix-baríton Tomasz Konieczny es va incorporar a darrera hora a aquesta Valquíria. Cinc dies abans de l’estrena, Günther Groissböck, que havia d’interpretar Wotan, es va retirar. Havia de formar part, juntament amb els altres cantants, del repartiment del nou Anell programat per a l’any passat i que no s’estrenarà fins al vinent. Cal dir que l’“acció artística” vista ara no tindrà continuïtat. Era una manera d’omplir el buit de l’Anell, absent del Festival des del 2017. Valentin Schwarz firmarà la propera producció de la Tetralogia que s’hi estrenarà el 2022.
Feia anys que al Festival de Bayreuth no arribaven directors i sopranos joves. Ara falten els tenors que han de prendre el relleu dels que ja comencen a ser veterans, com Vogt o Stephen Gould.
Imatge destacada: (c) Bayreuther Festspiele / Enrico Nawrath
Gràcies pels comentaris això en ajuda el pasar aquesta situació tan tremenda i que no poder. Viatgar