Subscriu-te

Crítica

Encàrrecs 2011

BCN 216. Dir.: Yasuaki Itakura. Obres de Mateu Malondra, Octavi Rumbau, Raquel García Tomás, Ahmed Madkour, Lluís Vidal i Hèctor Parra. L’Auditori (Sala Oriol Martorell). 19 d’octubre de 2011.

Per Jordi Alomar

Que el títol del concert inaugural de la temporada de l’ensemble resident de L’Auditori sigui “Encàrrecs”, ja deixa ben clar quines són les categories dominants del paradigma de programació seguit: la preeminència d’autors i obres sobre els altres elements que configuren el fet musical. Per molt que es vulgui vestir d’innovació i actualitat, l’estructura inconscient a partir de les regles de l’art modern –i no del món contemporani– es perpetua i accentua com més institucionalitzada està la sala o l’agrupació responsable. I és que, realment, és lent i difícil canviar aquest model amb l’entramat subjacent; vegem-ho des de fora: l’adequació a un format d’espai unidireccional, la satisfacció de les expectatives d’aquell que subvenciona –per què sembla tan indiscutible el binomi música contemporània-subvenció?–, el treball a càrrec de professionals que surten (a temps parcial, però) del món clàssic… I el públic fidel, fidelíssim sens dubte com pocs: quants n’hi ha que no siguem del gremi i que no ens perdem ni un dels concerts que hi programen? O vist des de dins: la creació –subjectiva, individual: l’únic àmbit d’innovació veritable– com un reducte restringit, de lenta assimilació pública i manifestament antieconòmic. Aquestes són pervivències de les regles de l’art de Bordieu, dissenyades per caracteritzar una etapa de la història que el dia d’avui ja hauria d’haver assimilat i superat, si bé encara en patim seqüeles. I és que la música contemporània –no sempre i no tota, és clar–, durant el segle passat va encarnar com pocs àmbits artístics el que perdura d’estructura romàntica: esquelets del segle XIX (concerts, orquestres, directors, compositors i obres per a un públic mut) amb nous habitants i nous productes que, tanmateix, es fan poques preguntes.

 

En cap cas voldria desmerèixer la feina brillant i acurada del conjunt dirigit pel director de la Tokio Sinfonietta, que mostrà una maduresa i intel·ligència musical a l’altura de les exigències de les gairebé dues hores de música que durà el programa, ni tampoc dels joves compositors que, cada un des de la seva parcel·la, llenguatge i expectatives particulars, demostraren un rudiment de saviesa i ofici que promet una generació prolífica i molt ben preparada. Prova d’això és que tots ells passen o han passat per una fase internacional en les seves carreres, i això al nostre país no és res més que una molt bona notícia. Potser en els casos de Parra –destaquem la feinada del violoncel·lista Marc Galobardes–, Rumbau i Garcia Tomás s’albira una preocupació vers el com que es tradueix en obres –hi insisteixo: totes des d’un llenguatge i estètica particulars, aplicant aquest com a preocupacions distintes en cada cas– que tenen quelcom a dir. I això no és poc.

Voldria, però, animar a repensar els espais i la dinàmica de presentació de les noves músiques: cap on du un concert pensat com un catàleg de novetats? Quin paper hi fa l’experiència de qui ho escolta? Com ha de ser aquesta experiència, global o fragmentada? Qui volem que ho escolti? No parlo de fer concessions al públic: només fa concessions aquell que és propietari gelós d’un bé preuat o té jerarquia sobre els altres. En un món on la saviesa ja no és propietat de ningú, sinó que és compartida i construïda per tots i des de tots, parlar de concessions no té sentit. La música és una experiència dinàmica, canviant i en què molts participen, tot i no ser-hi. Al públic no només se’l satisfà o defrauda: el públic es construeix, i això hauria de ser prioritari. 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *