Subscriu-te

Entre el “Sí” de Goerne i el “sí, però” de Joyce DiDonato

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN.
CHRISTOPH PRÉGARDIEN, tenor. Malcolm Martineau, piano. Franz Schubert: Die schöne Müllerin. CANÒNICA DE SANTA MARIA. 23 D’AGOST DE 2019.
JOYCE DIDONATO, mezzosoprano. David Zobel, piano. Franz Schubert: Winterreise. CANÒNICA DE SANTA MARIA. 25 D’AGOST DE 2019.
JUAN DE LA RUBIA, orgue. Mireia Farrés, trompeta. Obres de Clarke, Corrette, Bach, Purcell i Telemann. BASÍLICA DE CASTELLÓ D’EMPÚRIES. 27 D’AGOST DE 2019.
MARIE SEIDLER, mezzosoprano. Manuel Walser, baríton. Wolfram Rieger, piano. Hugo Wolf: Spanisches Liederbuch. CANÒNICA DE SANTA MARIA. 29 D’AGOST DE 2019.

La programació de la temporada d’enguany de la Schubertíada a Vilabertran confirma i referma l’elevat nivell de categoria que ha anat construint al llarg de la seva ja dilatada història sota el doll d’idees inesgotable i vital de Jordi Roch –ara comptant amb el sentit ideal de l’eficàcia de gestió com a director de Víctor Medem– fins a convertir-lo en un esdeveniment d’una transcendència indiscutible.

Deixant clar aquest principi difícilment objectivable, dos esdeveniments han constituït punts cimers d’una serralada de gran alçària mitjana que ha estat tot el cicle: la commemoració del vint-i-cinquè any de presència del… primer baríton i ara baix-baríton alemany Matthias Goerne i la versió del cicle Winterreise de Franz Schubert a cura de la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato. Deixem de banda el primer esdeveniment, del qual no vàrem poder gaudir, per centrar-nos en el segon, que venia agombolat per un clima d’expectació –ampli ressò mediàtic comprès– inhabitual en aquest cicle; i fins i tot al marge d’aquest.

No és la primera vegada que aquests substrats emotius previs no resulten satisfets de manera conseqüent. I amb això no volem avançar tampoc que fossin decebuts; aquí cal entrar en una línia de valoració d’una gran subtilesa en la qual caure en el poc, el molt i el massa pot constituir un error molt fàcil.

D’antuvi hom comptava amb el component, engrescador, d’afrontar una veu femenina en un cicle gaudit amb exclusivitat absoluta per mitjà de veus masculines; tant li fa barítons, baixos-barítons o fins i tot tenors, aquests en menor mesura. Aquest transvasament o aquesta feminització d’una història, d’un relat originàriament masculí, tenia força a veure amb el clima d’aguait al qual ens hem referit; la resolució d’aquest atot oferia, fins a un cert punt, un quelcom de morbo. L’altre gran al·licient, no cal dir-ho, era la presència de la gran cantant, prou coneguda entre nosaltres, que és la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato.

La idea que va proposar resultava en principi satisfactòria i resolia de manera còmoda l’esmentat atot; una lleu dramatització consistent en el fet que el receptor del poema, l’estimada del protagonista, en llegia damunt un llibre el contingut com si fos una mena de testament que li havia transmès; idea interessant que en aquest sentit va tenir conseqüència i eficàcia.

Una altra cosa en va ser la interpretació. Encara que en art no hi hagi axiomes segurs o dogmes tancats, sí que es pot afirmar que mentre cantar bé lied, amb molta seguretat ajuda a cantar bé òpera, el procés a la inversa no necessàriament mena al mateix resultat. I això va marcar una versió en la qual va pesar massa l’òpera i hi va faltar el lied, dit així de manera directa i sense embuts. El lied, s’ha dit fins a l’extenuació, és l’àmbit de la destil·lació més subtil de les emocions cantables; i a redós d’aquest mot, subtilesa, la cosa no va reeixir amb plenitud; altrament, el concepte expansió li va menjar massa terreny. I fins i tot va llastar unes certes dosis de clima de comoditat necessari per fer front a un repte d’aquestes característiques.

Concert de Christoph Prégardien. © Martí Artalejo

Dos dies abans el tenor alemany Christoph Prégardien oferia una autèntica lliçó magistral d’identificació plena amb el gènere, en una versió memorable del cicle Die schöne Müllerin. Allunyat d’expansions exhibicionistes o teatrals, va construir la progressió del contingut del poema amb una precisió vivencial exacta. Cada frase, cada vers s’oferia en l’exactitud emotiva que exigia i pas a pas va convertir la seva obra –la interpretació– en una mena d’homenatge respectuós a la creació de Schubert i Müller, tot assolint així la condició de transcendència. Domini i respecte perfecte del gènere, identificació amb el contingut poètic de text i partitura, control precís de la progressió del pathos dramàtic, i naturalitat planera, absent total d’afectació i exhibicionisme van confegir un autèntic monument del cant liederístic. I això, en un cicle tan carregat de dificultats per un cert context d’ambigüitat textual de l’obra, constitueix un favor afegit. I això malgrat un color de veu no exactament privilegiat. El pianista Malcolm Martineau també va col·laborar en gran manera al happy made del recital.

En una òrbita en part diferent, o sigui al marge dels grans noms encimbellats, la Schubertíada va oferir una proposta que podríem qualificar de “pesant”, en el sentit més positiu de l’expressió; o sigui en el contrari del que representaria l’escarafall fatu. Pesant, o sigui dens i ple de substància; o també es podria parlar de noblesa de contingut.

Concert de Maria Seidler i Manuel Walser. © Martí Artalejo

Ens referim al cicle Spanisches Liederbuch d’Hugo Wolf. Un cicle objectivament de gran format –dues hores netes de durada–, que per aquest motiu, funcional, només excepcionalment s’interpreta en un mateix recital de manera completa. Això suposava un repte important que es van repartir dos joves cantants, la mezzosoprano alemanya Maria Seidler i el baríton suís Manuel Walser. Va ser un autèntic tour de force, també per als espectadors poc avesats a aquestes pseudo-maratons monogràfiques, oimés basades en una obra no de gran repertori. A més, el cicle comença amb l’aplec de Cançons sacres, d’un ascetisme molt acusat; o sigui, amb deliberada poca volada melòdica, que dificultava l’assumpció del concepte “espectacle” en el sentit més noble de l’expressió.

Tanmateix, a mesura que avançava, l’obra d’Hugo Wolf es va anar imposant en el públic fins a establir-hi un clima d’autèntica comunió. El mèrit, naturalment, s’havia de repartir; per una part, la música de Wolf, malgrat no fer concessions al que de manera directa podríem anomenar “espanyolada” sobre la base literària de l’aplec, manté una clara identificació amb el context popular dels textos, altrament de continguts diferents; aquesta dimensió racial es mantenia sense, altrament –insistim en això–, caure en la concessió fàcil: context popular –concepte universal sigui de l’àmbit cultural de què es tracti– servit des de la pròpia personalitat cultural del compositor.

L’altre component va ser sens dubte el bon treball, l’aportació excel·lent dels dos intèrprets, autènticament lliurats, amb suficiència de recursos, a l’esforç i al risc d’una proposta d’aquesta naturalesa i des d’un perfecte sentit de la responsabilitat professional. No es pot parlar tant d’interpretacions brillants, que no ho exigia la proposta, sinó rigoroses. I el tercer component, en aquest cas d’un relleu particularment perceptible, la tasca de Wolfram Rieger en qualitat més de director que d’acompanyant; d’autèntic integrador mestrívol de les forces en joc.

Però la Schubertíada no es reclou només a Vilabertran, car s’escampa a altres espais, com els propers Figueres i Castelló d’Empúries, el força allunyat País Basc –Valdegovia/Gaubea– i, finalment, arribarà a Barcelona.

Concert de Juan de la Rubia i Mireia Farrés a l’església parroquial de Castelló d’Empúries

A l’adequadament anomenada catedral de l’Empordà, aquest monument tan gran en envergadura i en bellesa que és l’església parroquial de Castelló d’Empúries, es va oferir un concert de característiques poc corrents, en proposar un diàleg orgue-trompeta. Un diàleg per altra part força natural si les condicions –qualitat dels intèrprets– ho permet. I aquest va ser el cas exacte de l’organista Juan de la Rubia i la trompetista Mireia Farrés; de dos excel·lents músics, en el sentit més integral de l’expressió; o més aprofundida. Aquí la distinció entre ser músics o intèrprets de música pot portar a establir matisos diferenciadors molt subtils. Ens quedem en el concepte dominat pel predomini d’un substrat afectiu molt arrelat; o si es vol, d’una vocació sentida amb tota la plenitud… sobre la base, és clar, d’un domini privilegiat de l’ofici.

Damunt un ric orgue barroc, la música barroca del programa va fluir amb una natural capacitat íntimament invasiva i sadolladora. Bach, Purcell Telemann i els menys coneguts Jeremiah Clarke i Gaspard Corrette van omplir de noble satisfacció una audiència lliurada des del primer compàs del Trumpet voluntary de Jeremiah Clarke que va obrir el programa.

Imatge destacada: concert de Joyce DiDonato. © Martí Artalejo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *