TEMPORADA OBC. Alina Ibragimova, violí. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Toru Takemitsu, Benjamin Britten i P. I Txaikovski. L’AUDITORI. 30 DE NOVEMBRE DE 2019.
El component inesperable, quan el seu resultat és positiu, constitueix un al·licient afegit destacat en tota manifestació artística; i tot el contrari, el component esperable, quan el resultat és negatiu, esdevé un factor especialment ingrat. Pel que fa a aquest concert, clarament el segon era la programació de la Simfonia núm. 5 de Txaikovski com es manifesta clarament amb el títol posat al concert; esperable i alhora al·licient subtilment publicitari; com a mínim més que no l’obra de Britten o la de Takemitsu, obvi. En aquest cas, el fet inesperable va ser la recepció tan satisfactòria i fins i tot entusiasta d’una composició com el Concert per a violí núm. 1 de Benjamin Britten, una obra de programació molt escassa i a més d’un compositor contemporani, encara que d’estètica tonal; o sigui, per entendre’ns, no experimental.
Feliçment, allò esperable, una bona acollida de la Simfonia de Txaikovski, va respondre a les expectatives; va oferir els atractius que podien esperar-se d’una partitura tan brillant i poderosa com aquesta, tot arrodonint a la fi un programa bàsicament reeixit.
En el Concert de Britten es van congriar dues grans sinceritats, dues grans autenticitats de fons: la de la partitura i la de la interpretació. L’obra conté una càrrega emotiva, d’una veritat absoluta, plena, sense concessions; és feta de matèria noble, fidel a un tot interior del compositor, d’una íntima autenticitat: la insistència en aquest mot no li lleva validesa. Britten, amb el ressò anímic del Concert d’Alban Berg, va construir un altre cant elevat a l’esperit, al goig de viure en un sentit en què vida i mort formen un tot intensament poètic, amb confusió ideal d’intel·lecte i esperit: definitivament, una composició, si se’ns permet, gens comercial, fins i tot temible –disculpes per l’expressió– per al gran públic, es va convertir, amb l’ajut de la solista i l’orquestra, en un autèntic esdeveniment; o millor dit, un esdeveniment autèntic; molt autèntic.
Alina Ibragimova va mostrar-se no sols dominadora d’una tècnica impecable, molt exigida per aquesta obra, sinó ser una artista amb un gran sentit del que podríem anomenar respecte i responsabilitat davant l’acte de la creació interpretativa. Energia, intensitat, finor i capacitat de comunicació van ser atots que li van fer merèixer l’estima generosa dels espectadors.
La Simfonia núm. 5 de Txaikovski és un monument als atractius més saborosos del romanticisme més definitori; un enfilall de frases melòdiques de gran volada, una orquestra esponerosa en esclat colorista i en grandesa sonora, i grans dosis de sucre ben administrades per no embafar donen forma a un devessall de gaudi còmode, directe, sense especulacions; només cal abandonar-s’hi sense reserves i acabar camí de casa recordant alguns dels moments –molts– especialment grats i, a més, ben coneguts.
L’OBC va respondre-hi amb una interpretació que va començar una mica desgavellada, amb un metall en el primer moviment poc refinat i va esclatar en un segon de difícil oblit per la seva excel·lència. Va ser una versió gens transgressora, sense inventar res, només deixant que fluïssin els encants de la partitura sense complicar-se ni complicar la vida; sense pretendre crear segell. L’OBC viu un bon moment, amb un vent respectable –important en aquesta partitura– i una corda consistent, amb cos.
Els dotze minuts d’A flock descends into the pentagonal garden de Toru Takemitsu, ofert en primera audició, són afectes a una estètica de no còmoda digestió sense una aproximació prèvia. Takemitsu és reconegut com potser el compositor més important del Japó, però tanmateix poc present a les nostres programacions; la seva programació té gairebé més valor com a efecte culturitzador o sensibilitzador –dimensió prospectiva– que no altra cosa.
Imatge destacada: Alina Ibragimova (foto d’arxiu)
