Subscriu-te

Crítica

Et toca a tu. Aprofita!

© Martí E. Berenguer
© Martí E. Berenguer

ET TOCA A TU. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Grups de percussió i de basket beat i rap del Casal dels Infants. Alumnes de les escoles Ausiàs March, Charlie Rivel, Lola Anglada, Ramon y Cajal i Pau Vila de l’Hospitalet. Escola de Música-Centre de les Arts de l’Hospitalet. Orquestra de les Escoles de l’Hospitalet. Rap: Imane Raissali. Dir.: Salvador Brotons. Obres d’Octavi Rumbau (Cànon vs. Kànon), George Gerswhin (Un americà a París, fragment) i Ludwig van Beethoven (“Allegretto” de la Setena Simfonia). L’AUDITORI. 28 DE MARÇ DE 2014.

Per Jordi Alomar

Quan obrint un programa de mà em trobo amb la famosa frase de “la música és un llenguatge universal que sobrepassa totes les fronteres socials i culturals”, començo a tremolar. En nom d’aquest flagrant prejudici eurocèntric s’han comès totes les barbaritats imaginables. No hi ha cap música que sigui universal. De tan particulars que arriben a ser els fenòmens musicals, i tan directament lligats a qualsevol dimensió de la vida humana (acaparant des del record més íntim fins a l’emblema nacional), la seva universalitat és precisament la seva particularitat. El fet de fer –sonar, sentir, escoltar, gaudir, imaginar, ballar…– música sí que sobrepassa qualsevol frontera social i cultural, però això no vol dir que existeixi la música de llenguatge universal. Ni tan sols la que fa l’OBC.

© Martí E. Berenguer
© Martí E. Berenguer

Ben lluny, però, de trobar-me amb una ostentació de megalomania paternalista, el que succeí divendres passat fou una altra cosa. Els ideadors del projecte i el Servei Educatiu de L’Auditori són prou conscients com per no caure en els paranys de la democratització cultural –apropar al públic les grans obres mestres del repertori consolidat– i lluiten per construir una veritable democràcia cultural, en què la metodologia participativa significa molt més que una simple maniobra d’integració i assimilació. “Democràcia cultural” vol dir fomentar una participació que parteixi dels interessos i les necessitats dels mateixos ciutadans. En aquest cas, esperonant la curiositat i la creativitat per mitjà de la confrontació amb allò que, d’entrada, és desconegut. No és una tasca fàcil, i menys encara quan parteix d’una institució que, com L’Auditori, sembla ser l’emblema de l’estabilitat. Per això és del tot lloable i admirable l’agosarament amb què des d’aquesta activitat s’ha definit la seva funció de servei públic, tot constituint una veritable escola d’escolta capaç d’escoltar tot allò que sovint es considera soroll. El soroll no és res més que allò que l’escolta menysté, allò que no considera àmbit de la seva competència i voluntat de comprensió. El símil amb allò social és clar: existeix un soroll social al qual les institucions de l’estabilitat –i en especial les de l’elit artística– no donen audiència. Espais sords a les manifestacions, músiques i llenguatges de les persones nouvingudes, dels barris perifèrics, de tots aquells que somien d’arribar un dia a ser mileuristes i que la seva visió de futur no està pendent de grans fets i paraules, sinó obsessionada a garantir un món millor a petita escala.

El repte, doncs, d’incorporar el concepte de participació d’una manera significativa i no cosmètica, és ben seriós, i en aquest cas la ruta seguida fou aplicar el mateix principi d’integració a totes les dimensions possibles del fet musical. La confrontació directa d’àmbits estrangers, tant des de la dimensió sonora com social, com són els grups escolars de nens de sis escoles públiques, un casal d’infants, una orquestra juvenil, un compositor d’avantguarda roent just tornat de París i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya només tenia una solució possible en forma de participació corresponsable, en què cada part no pot fer més –ni menys!– que ser si mateixa.

© Martí E. Berenguer
© Martí E. Berenguer

L’encàrrec a Octavi Rumbau fou, doncs, possiblement un dels reptes més complexos que el compositor deu haver encarat. L’opció plantejada per l’autor des del mateix títol ja és tota una declaració d’intencions: Cànon vs. Kànon, és a dir, posar en joc allò canònic (el cànon –dogma, model– del repertori i dels grans protagonistes de la història, l’orquestra, l’etiqueta, l’espai i tot el que aquest representa) amb allò kanònic: el món del hip-hop, de fer campana, dels grafits, de les pistes de bàsquet al carrer, de la segona generació de migrants, de l’adolescència militant i les identitats híbrides i complexes que trobem aquí i ara per tot arreu. L’accepció de cànon com a regla o llei general serveix també per entendre la proposta de n’Octavi com un element que desbarata el propi funcionament de la llei, la impregna de les seves pròpies excepcions i la retrata en tota la seva cruesa com un constructe eixordador. D’altra banda, l’autor planteja simultàniament la dimensió potser més cosmètica del terme “cànon”: la que fa referència a la forma musical que du el mateix nom i que consisteix en una màquina sonora de reproducció automàtica per mitjà del contrapunt –establint, entre línies, uns rols de model a seguir i còpies. Recorrent a l’exemple de cànon més fressat, el de l’honorable Johann Pachelbel –icona kitsch universal?–, l’autor l’empra com a mitjà d’integració social a partir de la seva desintegració formal: una desconstrucció consistent a fer-lo sonar com un sol bloc sonor permanent, sense que en sigui possible la identificació directa. Un bloc sonor que no té consistència de mineral massís, sinó de bloc d’habitatges: habitat per tota mena de veïns –des d’una MC magribina de catorze anys fins a enregistraments i manipulacions acusmàtiques de tota casta– i encaixat amb dues perspectives clàssiques de la integració com a recurs compositiu: Un americà a París, que integra la ciutat dins la dimensió sonora, i l’“Allegretto” de la Setena de Beethoven, que integra el drama de la condició humana en forma d’ostinato. Un contingut de continents.

En definitiva, el concert fou el resultat d’aplicar un procés creatiu i educatiu d’intertextualitat pura que sobrepassa els límits d’allò textual i que s’implica críticament en la tasca social de la creació i l’escolta. Una investigació reeixida de laboratori social a través de la música, en què el resultat clama ferotgement com la implicació ciutadana és només possible a partir del dret de ser igual de diferents. Felicitats, i a continuar treballant així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *