Subscriu-te

Crítica

Èxit de Joanne Brackeen i Gregory Porter en la seva presentació a Terrassa

L’actuació de Joanne Brackeen i el seu trio. © Miquel Carol
L’actuació de Joanne Brackeen i el seu trio. © Miquel Carol

32è FESTIVAL DE JAZZ DE TERRASSA

Per Albert Suñé

La presentació per primer cop al Terrassa Jazz Festival –i, de fet, a la ciutat egarenca– de la pianista Joanne Brackeen, d’una banda, i del cantant Gregory Porter, d’una altra, es pot ben dir que va ser un èxit. La primera actuà al capdavant del seu trio i el segon capitanejà un quintet.

Brackeen, de setanta-quatre anys, aparegué amb minifaldilla negra i mitges virolades. I de bell antuvi anà per feina. És a dir, mostrà tot seguit que la sessió no tindria aturador, que no volia temps morts perquè sí, i que es decidia a anar al gra a la primera de canvi. I es va comprovar que la seva estada als Jazz Messengers d’Art Blakey –fou la primera pianista que hi participà– no havia estat en va. Perquè mostrà ràpidament un estil molt percussiu que, d’altra banda, no amagà en cap moment un lirisme força intens. A tot això, hi afegí troballes harmòniques realment agosarades però que arribaren amb claredat.

Per tant, globalment parlant, el seu discurs arribà a bon port. Perquè palesà una tècnica netíssima que, especialment en els temes lírics, assolí moments de gran altura. Sobretot en un “Body and Soul” que interpretà tota sola i que es constituí en un dels millors moments de la vetllada.

O sigui, a l’escenari hi havia una pianista de dues cares. Quan va saber amollar i desenvolupar els seus dos estils –alguns dels temes foren de collita pròpia– fou quan la cosa pujà sensiblement de to. Va ser quan també assolí de barrejar amb encert el bop, el swing, el latin i un lleuger funky. Quan no, que va ser al tram final del concert, i a causa també dels seus acords percussius, la seva música oferí moments certament repetitius i davallà quant a qualitat. Per exemple en un “Wave” que no arribà enlloc malgrat la quantitat de figures musicals que hi col·locà.

Joanne Brackeen va ser agombolada pel contrabaix Doetmar Fuhr i el bateria Dejan Tarzic. El primer estigué sempre excel·lent com a acompanyant creatiu, i a l’hora dels solos n’oferí de ben reeixits. Però Tarzic fluixejà notòriament. Un altre bateria amb més intensitat i precisió hauria enlairat el nivell d’un concert ja de per si prou elevat.

Gregory Porter presentà “Be Good”, el seu darrer treball. © Miquel Carol
Gregory Porter presentà “Be Good”, el seu darrer treball. © Miquel Carol

Per la seva banda, el cantant Gregory Porter –que presentà Be Good, el seu darrer treball– també aconseguí una molt bona puntuació. Es tracta d’un tipus de quaranta-dos anys que té el soul com a base i a partir d’aquí s’enfila en ocasions cap al blues, els spirituals i fins i tot el pop. És un vocalista de veu potent, càlida i educada, però que no fa servir gairebé mai els aguts ni els baixos. Es manté, per tant, en una tessitura força àmplia, però a la qual manquen dos punts d’inflexió. Tot i així assolí moments ben àlgids, especialment en la darrera part del concert, quan els temes assoliren molta més categoria, el seu cant modulà millor que no pas abans, i els arranjaments musicals assoliren una compenetració total amb la veu del líder.

Perquè fins aleshores i sense voler dir que els esmentats arranjaments fossin dolents, sí que palesaren, al costat d’una gràcia indiscutible, una mena d’anarquia expressament col·locada que arribà a llastar-ne el desenvolupament.

Porter fou agombolat per un quartet que, d’acord amb el que es va sentir, va saber oferir dues cares diferents però mai decebedores: Yosuke Sato, saxo alt de so i fraseig excel·lents; Chip Crawford, pianista que anà del Pirineu a la desembocadura de l’Ebre amb total impunitat i saviesa; Aaaron James, contrabaixista del morro fort, i Emanuel Harrold, bateria efervescent i un xic passat de voltes.