Subscriu-te

Fantasia deliciosament lúgubre (el ‘show’ de Danny Elfman)

Instant de la intervenció del compositor Danny Elfman interpretant el personatge de Jack Skeleton, rei de Halloween i suplantador de Santa Claus, al seu torn caracteritzat pel director John Mauceri. © www.facebook.com/orquestraobc
Instant de la intervenció del compositor Danny Elfman interpretant el personatge de Jack Skeleton, rei de Halloween i suplantador de Santa Claus, al seu torn caracteritzat pel director John Mauceri. © www.facebook.com/orquestraobc

TEMPORADA OBC. Danny Elfman. Música de les pel·lícules de Tim Burton. Dir. John Mauceri. L’AUDITORI. 15 DE MAIG DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

El món de Tim Burton, genial director de cinema, no seria el mateix –no seria el que és– si no hagués comptat amb la col·laboració d’un altre californià, Dany Elfman, responsable de les seves bandes sonores durant dècades. Les trames estrambòtiques, el món particularíssim del creador de Beetlejuice, Eduard Manstisores, Mars Attack!, Malson abans de Nadal, Charlie i la fàbrica de xocolata o, més recentment, Alícia al país de les meravelles –per esmentar-ne només unes quantes– s’ha vist incalculablement enriquit per la creativitat d’aquest artista.

La reverberació musical de les atmosferes gòtiques, macabres o esperpèntiques –les situacions fosques, en la seva infinita variació– incorporen una dosi d’humor poc convencional, amb tendència a la transgressió dels paràmetres socials i –molt especialment– de tota noció de “normalitat”, vinculada habitualment a la conservació de la vida. Inquieten, per tant, les històries de Burton; però també entretenen i diverteixen gràcies a la seva peculiar conjugació d’humor i terror. Un punt d’equilibri no gens senzill d’aconseguir, que –no pas per casualitat– retrobem en les composicions d’Elfman: essent clarament música de cinema, per acompanyar imatges en moviment i narracions, al mateix temps posseeix per se un gran valor artístic. Pot sonar popular, en incorporar ritmes de gèneres ballables (vals, tango, boogie), quan la trama ho requereix, però també de gran subtilesa i loquacitat orquestral, i aconseguir així fites d’expressivitat poc acostumades en la música composta expressament per a cinema. A vegades en una mateixa pel·lícula trobem tots dos registres, amb temes recurrents, transfigurats segons la situació. Un cas exemplar, si bé potser no el més conegut, correspon a La núvia cadàver. Amb un inici completament operístic –o, potser millor, de musical–, s’hi presenten els personatges i els seus interessos, que ja queden caracteritzats per a tota la pel·lícula. Aquesta banda sonora inclou així mateix efectes dramàtics que són interpretats per instruments clàssics, així com un seguit de temes inherents al submón en què habita la dissortada núvia, temes que sorprenentment es perpetuen a ritme de jazz. El contrast del color i la vivacitat que regna en aquesta realitat negada –la de després de la mort– contrasta amb les lúgubres tonalitats d’una època finisecular i en plena crisi de valors –la dels vius– que és harmonitzada de forma conseqüent, és a dir melancòlicament.

© www.facebook.com/orquestraobc
© www.facebook.com/orquestraobc

La Sala Gran de L’Auditori es va omplir completament, en un cap de setmana de pont, que a més comptava amb esdeveniments esportius i culturals pràcticament simultanis. Va ser un èxit tan rotund, que el mateix Elfman –algú que se suposa acostumat a rebre premis i honors de tota mena– va quedar absolutament extasiat després del bis ofert en la sessió de diumenge. Una cançó sorneguera, extreta del Malson abans de Nadal, en què el compositor interpreta Jack Skeleton, rei de Halloween i suplantador de Santa Claus, al seu torn caracteritzat pel director John Mauceri, el qual –malgrat la seva gran experiència al capdavant d’orquestres de renom internacional– es va prestar amb gust a la mascarada. Va ser la culminació d’una segona part plena de sorpreses, encara més trepidant i intensa que la primera. La presència no només esporàdica del compositor –com passa de vegades, per saludar el públic–, sinó en tant que cantant d’alguns dels seus temes (amb balls i coreografia inclosos) va agafar per sorpresa el públic, admirat tant per la disposició al show d’Elfman com per la seva capacitat interpretativa. El creador de melodies entranyables es mostrà desfermat, rigorosament lliurat als ritmes més salvatges de la seva proposta musical, amb tendència –com el mateix Burton– a l’exploració dels registres foscos des de l’humor, convergència que ambdós recreen en la celebració de Halloween.

El conjunt encarregat de vehicular emocions tan violentes i contrastades, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, no només va estar a l’altura, sinó que va rebre el compliment del creador, que la va considerar una de les millors amb què ha representat el seu espectacle. Les partitures poden no comportar dificultats excessives, però això no desmereix en absolut el grau de compromís dels músics: tant les cordes com la secció de metalls –més exigits que en altres ocasions– i, per descomptat, també els nombrosos i actius percussionistes van estar a un gran nivell. La Coral Càrmina jugà un paper determinant, ja que per a la recreació d’atmosferes Elfman tendeix a recolzar-se en els recursos vocals. Com un murmuri o de manera eixordadora, la seva efectivitat va quedar més que palesa. Menció especial per al joveníssim solista, amb participació destacable en la interpretació de la banda sonora d’Sleepy Hollow i un protagonisme no gens senzill d’assumir en la d’Alícia al país de les meravelles. Altres moments de gran intensitat es van donar en la iniciàtica Beetlejuice, en què aquella realitat desconcertant, com d’ultratomba, es transmet a través de la música; també en l’acció i la presència d’allò sinistre en Batman; o, per descomptat, en la ja al·ludida suite de Malson abans de Nadal, que puntualment comptà amb un quartet de veus de la coral. Amb tot, un dels moments més especials va tenir lloc amb la representació musical de la fantasia gòtica Eduard Manstisores. Una cinta aparentment lleugera, que reuneix elements de gran calat emocional, com ara aquella coneguda i innocent melodia de carilló, el so familiar d’una caixa de música que convida al somni d’una nit d’hivern. Perfectament orquestrada en les seves modulacions, aquesta banda sonora incorpora un interludi per a violí sol d’aires zíngars que la jove virtuosa Sandy Cameron va executar amb agilitat sorprenent, molt comunicativa i conscient de la potenciació d’allò espectacular –en el millor dels sentits– inherent a la música de Danny Elfman.

© www.facebook.com/orquestraobc
© www.facebook.com/orquestraobc

El sentiment que brolla del gel; una vida artificialment creada que es mostra més humana que no la natural; o la realitat dels no-vius, que destaca per la seva acolorida i alarmant animositat… són només alguns dels temes predilectes del duo Burton-Elfman, que van fer les delícies dels espectadors. Molts d’ells atònits, exultants al final, com el mateix compositor. Ni tan sols l’amplificació de la música, de vegades molesta, va ser impediment per al gaudi. Més aviat al contrari, el preciosisme i la creativitat de les melodies, que posen en joc una infinitat de recursos orquestrals –per cert, de manera no gens arbitrària, cosa que no sempre passa amb la música contemporània que es vol seriosa– a través del tractament i la difusió mitjançant altaveus, va resultar en un producte perfectament acabat. Escasses són les ocasions en què un producte tan premeditadament creat per condicionar anímicament (en la seva il·lustració sinestèsica o mer acompanyament d’imatges) aconsegueix, en efecte, commoure. Poquíssimes són les vegades en què un show tan descaradament espectacular supera, amb escreix, les millors expectatives. I és que no només és inspiració, o exigències del mercat, el que motiva una creativitat d’aquesta mena. Molta feina conscient de si mateix, autoexigent, animada per una inesgotable passió és la que el geni d’Elfman ve desplegant en les seves fantasies sonores. Una celebració única, la de la vida i el seu lúgubre revers, del qual ningú no es troba exclòs. La màgia de la música possibilita la interiorització de la realitat més desconcertant, que Tim Burton proposa en les seves ficcions, i potser també –qui sap– una forma de comprensió íntima i jocosa d’allò que hi ha d’obscur, d’incomprensible en la realitat aparentment viva.