Subscriu-te

Feliços segons de silenci

MEMORIAL PAU CASALS. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Orfeó Català. Chen Reiss, soprano. Karen Cargill, mezzosoprano. Dir.: Josep Pons. Simfonia núm. 2, “Resurrecció” de Mahler. LICEU. 1 DE MARÇ DE 2020.

És possible que el lector d’aquest escrit se sorprengui de la importància que dono a un fet puntual que es va produir en aquest concert. Amb un teatre molt atapeït d’espectadors, a la fi de la interpretació de la Simfonia núm. 2, “Resurrecció” de Mahler, amb un crescendo impressionant que aplegà dos-cents cinquanta veus vocals i instrumentals, el públic va tardar uns impagables segons abans d’esclatar en una sonora i generosa expansió d’aplaudiments. Va haver de digerir l’impacte emocional que li havia produït el que acabava d’escoltar, tot restant aquests segons impossibilitat de trencar-lo. Aquest és un fet dissortadament inhabitual a casa nostra, on habitualment la resposta immediata trenca el gaudi d’uns instants de silenci reparador. I és un fet que en aquest cas es justificava en un argument evident: que el conjunt obra-interpretació havia niat de manera profunda i sentida en l’ànim dels espectadors. La manera com va ser així, malgrat la interferència lleu d’un inoportú mòbil, avala l’èxit de Josep Pons i del conjunt artístic que va comandar.

A partir d’aquí potser no caldria afegir-hi res més. Mahler, malgrat la tasca evangelitzadora tan admirable al seu moment de Franz-Paul Decker al capdavant de l’OBC, i podríem afegir-hi també l’èxit popular de l’“Adagietto” de la Cinquena Simfonia incrustat al film Morte a Venezia, encara no és un compositor ben consolidat al nostre ambient musical; la seva música encara no forma part de l’establishment simfònic local, i no cal dir el liederístic, ni està plenament arrelada en el gust melòman del país. Encara, podríem afegir-hi, és massa moderna. Tanmateix, quan és objecte d’una versió de l’alçària d’aquesta, amb un plus de generositat de producció que s’acaba d’apuntar, per força ha de trencar barreres.

L’escriptura a l’època de creació quedava lluny del gran drama que li havia de suposar la pèrdua de la vida de la seva filla i nena Maria. Amb poc més de trenta anys d’edat, amb l’energia pròpia del moment, però amb un present més arrelat a la batuta que a la composició, va vessar un impressionant cant a la vida en un sentit absolut; o sigui en el que, en última instància, no pot ser superada per la mort. I ho fa a través d’un llarg recorregut, no lineal, no mancat de preguntes angoixoses, fitat per abruptes giragonses i dinàmiques, en el qual la veu només fins a molt avançada la composició perfila el nucli argumental; i en una identificació intensíssima pentagrama-llibret esclata en un dels clams més rotundament esperançats que probablement hagi ofert mai la música. Música exuberant, poderosa, personalíssima, avançada al seu temps, tanmateix sense trair la tonalitat, encara que sí insinuant-la.

Cent cinquanta cantaires en l’associació de dues poderoses masses corals –Liceu i Orfeó Català– van col·laborar en gran manera a l’expansió del pathos final, pathos preparat amb uns breus apunts de la mezzosoprano –extraordinària de sensibilitat i finor Karen Cargill– i la soprano Chen Reiss –amb menor protagonisme–, preparat també per un treball orquestral intensíssim, tot allò expansiu que requereix la composició –més aviat pecant del més que del menys–, també tot al límit de les possibilitats d’una orquestra amb les limitacions –simfòniques– pròpies de la seva dedicació bàsica.

Una inevitable remarca: un concert d’aquestes característiques que a més s’inseria en la commemoració de la “resurrecció” del Liceu i afegia el referent del Memorial Pau Casals, ¿no podia ser servit per un programa de mà més explícit i generós que el trist i indocumentat que es va oferir?

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *