Subscriu-te

Fer turisme per escoltar música (FeMAP 1)

Musica Reservata de Barcelona. © Patrícia Márquez
Musica Reservata de Barcelona. © Patrícia Márquez

FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DELS PIRINEUS. Musica Reservata de Barcelona. Juan de la Rubia, orgue. Maria Crisol, baixó. Officium defunctorum de Tomás Luis de Victoria. GLÈSIA DERA PURIFICACION. BOSSÒST. 7 D’AGOST DE 2016. / Quixote Quartet i Carles Canut. Les músiques del baró de Maldà (producció pròpia del FeMAP). SANTA MARIA DE TAÜLL. 8 D’AGOST DE 2016.

Per Josep Barcons Palau

Tot i que passejar per Sort, per Taüll o per la Seu d’Urgell en ple agost implica trobar-se més gent pel carrer de la que hom hi troba a l’hivern, unes vacances estivals al Pirineu no sols aporten fresca nocturna, sinó també una manca de massificació difícil d’aconseguir si la destinació escollida és la platja.

I si a la platja, sobretot a les terres gironines, no hi manca oferta musical (amb una de les més altes densitats mundials de festivals per metre quadrat), el Pirineu no es queda enrere i, per sisè any, el Festival de Música Antiga dels Pirineus ha aglutinat una oferta musical notable, amb 49 concerts en 28 municipis, on s’han pogut sentir 18 produccions diferents i gaudir de 5 experiències gastronòmiques amb productes locals.

Per això, fer turisme pel Pirineu permet també escoltar interessants propostes musicals en què –tot i que es prescindeix de caps de cartell estel·lars– es pot descobrir una constel·lació sencera d’intèrprets amb grandíssim nivell. I això és el que va passar el 7 i el 8 d’agost a les valls veïnes de Boí i d’Aran, en dos edificis d’atractiu turístic innegable com la glèsia dera Purificacion de Bossòst i l’església de Santa Maria de Taüll. Una experiència musical doble per a la qual el FeMAP dóna la possibilitat d’allotjament en un “pack turístic”.

L’Officium defunctorum a Bossòst

El concert més extrem del FeMAP (almenys a nivell geogràfic) fou el que es va celebrar a Bossòst el 7 d’agost. Després d’una amable i casolana visita guiada per l’exterior i interior de la Glèsia dera Purificacion (un paradigma de romànic pirinenc), va començar un dels programes més interessants de tot el Festival, en què es presentava l’Officium defunctorum de Tomás Luis de Victoria.

La proposta era a càrrec del grup Musica Reservata de Barcelona, un dels ensembles vocals més sòlids del país, que enguany celebra 25 anys de trajectòria en comú. Si bé l’obra és a sis veus, va actuar-hi l’octet complet, ben dirigit des de l’orgue positiu per Juan de la Rubia (sempre acurat i diligent) i amb l’acompanyament solvent i efectiu de Maria Crisol amb el baixó.

Un Officium defunctorum a Bossòst (extrem nord-occidental del país) té quelcom de simbòlic, si es pensa en l’ocàs que impliquen lloc i obra, tant a nivell musical com a nivell solar. Més enllà d’aquesta casualitat, el cert és que el recolliment que permet aquesta fabulosa església romànica aranesa és un espai immillorable per escoltar un dels cims de la producció de Victoria: una veritable catedral sonora a la memòria de l’emperadriu Maria d’Àustria i Portugal (filla de Carles V), que s’havia retirat al monestir madrileny de les Descalzas Reales –d’on Victoria era capellà i mestre de capella– en morir el seu marit, l’emperador Maximilià II.

Però si bé l’espai era idoni quant a recolliment, no ho era tant en el vessant acústic, perquè no hi havia gens de reverberació, amb una resposta extremadament seca (ben diferent de la que s’havien trobat els mateixos intèrprets els dies anteriors al santuari del Miracle, al Solsonès, o al monestir de Guardiola de Berguedà). Això va requerir un esforç extra (i extraordinari) del cor, que va demostrar la seva solvència en un espai on se sentia tot, on l’afinació era difícil i on calia generar amb la veu l’efecte de dissolució sonora que normalment produeix l’acústica del lloc. I si molts grups vocals s’haurien pogut estavellar en aquestes condicions, als Música Reservata només se’ls escapava algun final, en els pianíssims gairebé inaudibles en què de vegades se’ls trencava la veu.

Després de la recitació inicial d’Antonio Trigueros i d’un corprenedor “Taedet anima meam” cantat a cappella a mode de tenore siciliano al voltant de l’altar, el concert –ja en disposició estàndard dels músics– va anar de menys a més. Fins que les veus no es van aclimatar al despullament acústic, hi va haver una mica de vacil·lació en els primers números, com en el “Responde mihi” de Juan Esquivel (contemporani de Victoria, de qui els Reservata intercalaven algunes peces entre les parts del Requiem), que va sonar excessivament nasal en els aguts; o com en el “Requiem aeternam” de l’“Introitus”, que va tenir un inici un xic dubitatiu. Però un cop superades les primeres tribulacions, l’Ofici va continuar de manera emotiva i saborosa, amb moments preciosos en el “Gradual”, en el “Lacrimosa” d’Esquivel, en el “Sanctus”, on flotaven miraculosament els harmònics sobre la paraula “Sabaoth”, o en el “Libera me”, entomat amb una passió i una visceralitat que reflectien a la perfecció el dramatisme vocatiu del text i de la música de qui probablement és el compositor més notable que la Península Ibèrica ha aportat a la història de la música.

La dels Reservata fou, doncs, una versió carnosa, passional i mediterrània (allunyada dels acostaments més eteris d’arrel nòrdica), amb atenció a la retòrica i amb interessants relleus i èmfasis en les veus (sobretot en les dissonàncies més acarnissades). Aquest gust per allò més visceral, amb una ferma emotivitat i posant

toda la carne en el asador” va permetre als Reservata superar la mort sobtada de les ones a la Glèsia de la Purificacion de la mateixa manera que la música de Victoria és un clam profund per superar la mort.

Canut i els Qvixote a Taüll

L’amalgama Qvixote-Canut pot suscitar d’entrada que la fantasia voli i imagini una certa dimensió d’hidalgo llargarut i Sancho Panza rabassut. Però el cert és que ni Carles Canut està tan rodó com abans (i als 71 anys està més aviat esprimatxat, més amb aire de cavaller de trista figura que no pas d’escuder panxut), ni els Qvixote són un cavaller errant, sinó més aviat molins ben greixats que fan girar acuradament les aspes de la bona música.

Quixote Quartet i Carles Canut. © Patrícia Márquez
Quixote Quartet i Carles Canut. © Patrícia Márquez

Efectivament, els últims anys i malgrat alguns canvis en la plantilla, el Qvixote Quartet ha seguit una progressió ascendent continuada que l’ha situat en un lloc de privilegi entre les formacions cambrístiques de casa nostra. I a part del seu segell personal hi ha un so elegant, sobri i amable, i una manera de tocar atenta als detalls. Per exemple, és digna d’esment l’entesa que demostren a tots nivells no sols en els moments de més rellevància, sinó la que es veu també en les petites figuracions. En aquest sentit, és un regal per a les orelles i per a l’ànima sentir intervals de tercera immaculats en les figuracions ràpides de farciment de violí segon i viola, paladejar el fraseig mil·limètric entre viola i violoncel en algunes línies greus o ser incapaç de diferenciar els timbres de violí II, viola i violoncel en alguns moments de perfecta homofonia.

Amb aquestes virtuts, els Qvixote presentaven un concert-espectacle de varietés al costat de Carles Canut, articulat en una successió “ara tu, ara jo” entre la veu de l’actor i la música de les cordes. Però els Qvixote no abordaven pas quartets complets, sinó moviments solts que servien per il·lustrar, comentar o subratllar les paraules del baró de Maldà que servien de fil conductor de l’espectacle.

Sota l’absis de Santa Maria de Taüll (i amb visita prèvia del mapping de Sant Climent), aquesta fórmula va proporcionar una vetllada distreta. Les paraules del baró de Maldà (noble barceloní de final del segle XVIII de qui un Canut desimbolt, sorneguer i afable anava revelant el tarannà, els gustos, les fílies i les fòbies) rebien un comentari musical centrat majoritàriament en els Quartets de Haydn, si bé també van sonar un moviment de Mozart i l’“Adagio” –quasi inèdit– del Quartet en Mi bemoll Major de Pere Santamant, no sols coetani (com Haydn i Mozart) de Maldà, sinó compatriota seu.

En totes les obres, els Qvixote van posar en relleu les virtuts que els caracteritzen, amb pulcritud sonora (si bé el primer violí no sempre estava en consonància tímbrica i d’afinació amb els seus companys), gust en el plantejament de les línies i bon humor en les proclius bromes haydnianes.

Com cada any –i ja en van sis– el FeMAP contribueix a crear un panorama musical de relleu en enclavaments rellevants del relleu pirinenc. I la rellevància del FeMAP és imprescindible per diversos motius. Només per dir-ne dos: d’una banda, articula una programació que no busca les estrelles fugaces que poblen tants festivals d’estiu, sinó que permet que les estrelles de casa (potser menys refulgents que les d’altres galàxies) tinguin un lloc on brillar. I de l’altra, fa de contrapès a la hipercentralització cultural que tenim al nostre país, que, quan ve l’estiu, trasllada el gruix de l’activitat musical de l’omnívora Barcelona cap a punts molt concrets del territori gironí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *