Subscriu-te

Crítica

Frescor musical contra el mal temps

Il burbero di buon cuore de Vicent Martín i Soler. Elena de la Merced. Veronique Gens. Patricia Bardon. David Alegret. Paolo Fanale. Marco Vinco. Carlos Chausson. Josep Miquel Ramon. Dir. musical: Jordi Savall. Dir. escènica: Irina Brook. Coproducció: Teatro Real, Liceu. Liceu. 31 de gener de 2012.

Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart. Maite Alberola. Ainhoa Garmendia. Borja Quiza. Joan Martín-Royo. Maite Beaumont. Marie McLaughlin. Gianluca Buratto. Roger Padullés. Vicenç Esteve. Valeriano Lanchas. Naroa Intxausti. Dir. musical: Christophe Rousset. Dir. escènica: Lluís Pasqual. Coproducció Welsh National Opera, Liceu. Liceu.1 de febrer de 2012.

 Per Mercedes Conde Pons

 Ja ho advertia Jaume Radigales en el seu article D’un ‘Burbero’ a un barber publicat a la «Revista Musical Catalana» en aquest número de gener-febrer de 2012: programar contemporàniament Martín i Soler i Mozart com a joc de comparacions entre dos compositors que van competir per l’èxit a la Viena de finals del XVIII és perillós. I les sospites s’han confirmat. Que Martín i Soler tingués més èxit en vida del que va tenir Mozart és establir un greuge comparatiu que al pobre compositor valencià se li ha girat en contra. Perquè en l’escolta en dos dies consecutius de les òperes Il burbero di buon cuore de Martín i Soler i Le nozze di Figaro de Mozart, la segona guanya per golejada. Ritme, lleugeresa, gràcia, màgia… són alguns dels atributs que vénen a la ment en sentir la música de Mozart, al costat d’una música –la del valencià– amable, agradable…, però proporcionalment molt poc perdurable. Exemple flagrant: sortint d’una funció de Le nozze di Figaro a un li vénen al cap les mil i una melodies delicioses de l’òpera de Mozart, i les pot repetir fins a la sacietat, perquè aquest és el seu poder d’influència. En canvi, del Burbero di buon cuore

 

Foto: Antoni Bofill

Si un encert té la programació d’aquestes dues òperes al Liceu, és el fet de permetre a un gruix considerable de joves cantants espanyols demostrar la seva vàlua. Aquesta és una línia d’actuació que cal tenir en compte, ara que vénen mal dades… Si al Burbero di buon cuore van destacar les veus d’Elena de la Merced (Angelica) i David Alegret (Giocondo) i Josep Miquel Ramon (Castagna), tot demostrant un bon servei a l’estil italià amb bons instruments i prestacions actorals, en Le nozze di figaro el ple va ser gairebé absolut. Deliciosa Ainhoa Garmendia com a Susanna, fent parella ideal amb un Figaro impecable: Joan Martín-Royo. Encisadora Maite Beaumont com a Cherubino i lliurada Maite Alberola com a comtessa. Al seu nivell de compromís, molt adequats Roger Padullés (Basilio) i Naroa Intxausti (Barbarina). Només Borja Quiza com a comte va resultar poc consistent en moments clau, essent aquest un rol que necessita més presència. En l’àmbit estranger, correctes Marie McLaughlin (Marcellina) i Gianluca Buratto (Bartolo), i de timbre molt interessant un Valeriano Lanchas que mereixia més presència que la d’un paper secundari com Antonio.

Foto: Antoni Bofill

Tornant al Burbero, els luxes van venir de la mà de dos protagonistes: Carlos Chausson, un rondinaire encantador, de veu fresca i veterania escènica rotunda, i Véronique Gens, una Lucilla que va tenir gust de poc, malgrat presentar com a bombó les dues àries escrites per Mozart, quelcom evident a primer cop d’orella. Molt bé va sonar també Marco Vinco com a Dorval i Paolo Fanale (Valerio) i Patricia Bardon (Marina).

Escènicament, ens trobem amb dues adaptacions en temps més moderns que no tenen cap atractiu particular. La proposta d’Irina Brook per a la coproducció del Teatro Real i el Liceu és poc original i juga amb un component kitsch massa vist. La visió de Pasqual (reposició) té també poques idees, malgrat que és funcional. El llibret de Da Ponte i la música de Mozart no necessiten gaire parafernàlia.

A nivell musical, les diferències també van ser notables. Jordi Savall va haver d’enfrontar-se a una música lleugera i de comèdia a dos mesos d’haver enviudat. No devia ser tasca fàcil i el resultat va ser una visió plana i mancada d’espurna, fet que van acusar uns cantants que se sentien amb poc de suport des del fossat. Ben al contrari d’un Christophe Rousset que va demostrar tenir-ho tot molt ben lligat, extraient fins i tot un rendiment de l’orquestra no acostumat en el repertori clàssic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *