CONCERT PLÁCIDO DOMINGO. Plácido Domingo, baríton. Ana María Martínez, soprano. Airam Hernández, tenor. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Ramón Tebar. Obres de Gerónimo Giménez, Reveriano Soutullo i Joan Vert, Ernesto Lecuona, José Serrano, Manuel Fernández Caballero, Pablo Sorozábal, Manuel de Falla, Federico Moreno Torroba, Pablo Luna, Manuel Penella i Emilio Arrieta. LICEU. 20 DE MAIG DE 2018.
És difícil dir alguna cosa de Plácido Domingo que no s’hagi dit: el seu és un cas únic a la història de la lírica quant a longevitat professional i la seva carrera, més enllà de les fílies i fòbies que pot tenir cadascú, és un exemple tant per la tria dels rols, com per la manera d’executar-los. Més discutit ha estat que, els darrers anys, el pretèrit tenor hagi tornat a la tessitura de baríton amb la qual va iniciar la seva carrera, però el cert és que el públic demana la presència de l’artista als escenaris i, per tant, sembla del tot lícit que segueixi cantant òpera. Al Liceu darrerament hem pogut comptar amb la seva presència de manera gairebé anual, fins fa poc limitada al nou teatre de La Rambla. Així, se l’ha pogut veure a I due Foscari, Thaïs i Simon Boccanegra, rol en el qual va redebutar com a baríton i en la que es considera de les seves millors creacions en aquesta corda. Lògicament, com tot cantant, Domingo també té els seus forts quant a repertori i precisament en la sarsuela l’artista se sent còmode. Més enllà d’aquesta comoditat prodigiosa en el cant, a Domingo se li nota la seva afecció envers aquest gènere, del qual els seus pares eren intèrprets assidus i del qual ell ha estat ambaixador incansable pel món. Quan les coses es fan amb el cor, es noten, i en aquest cas es notava l’ànima amb què Domingo aborda la sarsuela.
En assistir a un concert o òpera amb Plácido Domingo sempre passa el mateix: un pensa que el concert serà, per l’inevitable pas del temps, una mica pitjor que l’anterior, però aleshores el cantant treu el seu punt genial i es posa el públic a la butxaca destil·lant emoció i exhibint un cant segur i encara atractiu. En aquest cas això s’esdevingué amb l’última peça de la primera part: “No puede ser” de La tabernera del puerto de Pablo Sorozábal, en què es veié el millor de l’artista junt amb “Luché la fe por el triunfo” de Luisa Fernanda de Federico Moreno Torroba, sarsuela que ha portat a llocs com Viena o Los Angeles.
Domingo estigué acompanyat en aquesta tarda sarsuelística per la soprano Ana María Martínez i el tenor Airam Hernández. La soprano natural de Puerto Rico va exhibir un cant atractiu i elegant, en un repertori que també domina de fa anys. Especialment acurada estigué al “Lamento de María” de María la O d’Ernesto Lecuona i al duet “No cantes más La Africana” d’El dúo de La Africana de Manuel Fernández Caballero. Amb gust, però amb una mica de manca de desvergonyiment, interpretà l’entrada de Cecília Valdés, de la sarsuela homònima cubana. Una part del públic la considera distant o freda, però qui signa aquestes línies agraeix la contenció quan es canta sarsuela, tot prescindint de ventalls i braços “en jarras”, que vindria a ser una cosa tan obvia com cantar una cançó napolitana menjant un plat d’spaghetti.
La història d’Airam Hernández és digna de ser explicada: després de ser membre del Cor del Liceu –on començà a destacar en algun petit rol en solitari, com a Les contes d’Hofmann del 2013–, entrà a l’ensemble de l’Òpera de Zuric i d’allà començà a interpretar rols més principals, redebutant podríem dir diumenge passat a l’escenari del Liceu junt amb Plácido Domingo. El tenor posseeix una veu interessant, ben timbrada i que aborda amb seguretat el seu repertori, però cal que poleixi un punt de tibantor en l’agut, tal com es demostrà a “De este apacible rincón de Madrid” de Luisa Fernanda. Sens dubte un tenor a seguir.
Ramón Tebar coneix bé aquest repertori i abordà amb entusiasme des de l’inici la direcció de la Simfònica del Liceu, com quedà palès a l’“Intermedio” de La boda de Luis Alfonso de Gerónimo Giménez que inicià la vetllada. Potser calgué un punt més de sofisticació a l’“Intermedio” de Goyescas d’Enric Granados, però el folklore tornà amb el preludi d’El niño judío de Pablo Luna, de la qual sensatament es prescindí de la romança.
En finalitzar el concert s’oferí un sopar fundraising amb els cantats al terrat del Liceu a benefici del projecte social del Gran Teatre.
*Imatge destacada: © Antoni Bofill
