Subscriu-te

‘Glass himself’

CICLE PHILIP GLASS. Works for piano. Philip Glass, piano. Maki Namekawa, piano. Anton Batagov, piano. Orfeó Català (Albert Guinovart, piano; Simon Halsey, director). Obres de Philip Glass. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE MAIG DE 2019.

Algú podria dir que la música de Philip Glass ha sonat des de sempre. En connivència amb el moviment de les esferes o tot evocant situacions d’emotivitat fluctuant en l’àmbit sublunar, que es remuntarien a èpoques remotes o a un espai-temps oníric, com si mai hagués estat del tot viscut ni, per tant, esgotat. Per això, potser, el rastre de malenconia amable que emana de moltes de les seves melodies recurrents, inclús quan es propaguen animades i conviden a viure el moment present, inevitablement fugaç. Reconegut com un dels pares del minimalisme, les seves creacions s’han infiltrat en l’imaginari col·lectiu a través de pel·lícules, anuncis i, per descomptat, també grans obres de referència, que no giren l’esquena a la cultura popular (és el cas de la simfonia Heroes, inspirada en un tema de David Bowie). Música oberta a tots els públics, sense discriminacions, que reflecteix la realitat circumdant i que –fent honor al cognom del compositor– expandeix la seva llum per tot arreu en irisacions que s’intueixen infinites, sempre noves malgrat la perfecta geometria que caracteritza els prismes del calidoscopi.

Dirigit per Simon Halsey, l’Orfeó Català va obrir el concert amb Vessels, amb Albert Guinovart al piano. © Antoni Bofill

No és freqüent assistir a un concert en què el compositor programat, consolidat ja fa temps en vida, interpreta part del seu repertori. S’entén, per tant, el sold out absolut al Palau de la Música, anys després de l’última visita de Philip Glass. Una vetllada inoblidable per a la majoria dels assistents, que acabarien acomiadant-lo dempeus. Abans de donar pas a la situació que tothom esperava –veure un mite viu i viure la interpretació de la seva pròpia obra–, l’Orfeó Català va oferir una interessant versió de Vessels, per a cor i piano, amb arranjaments d’Albert Guinovart, assegut així mateix al davant de l’instrument solista. L’arquetípica repetició de cèl·lules conforma màgicament una melodia senzilla, que s’identifica en aquest magma ben travat de veus –dirigides amb mestratge per Simon Halsey– i que al seu torn transporta l’oient. Una peça complexa i dinàmica que sembla desafiar qualsevol declamació tendent a l’homofonia, tot traslladant en canvi la realitat (en perpetu canvi) del moviment.

Philip Glass. © Antoni Bofill

El moment més impactant de la nit es va produir, doncs, amb l’entrada en escena de Philip Glass. Ja Víkingur Ólafsson havia advertit en el recital que va dedicar a la seva obra el gener passat l’excel·lent forma d’aquest jove de 82 anys, així com els hàbits i les rutines de treball quotidià (interpretació i composició) que manté sense deixar-se interferir per cap contingència. La claredat mental i tècnica, la pulcritud d’una digitació natural i sense floritures –especialment lluïda en la primera i més extensa intervenció– perduraran per sempre a la memòria dels oients com un exemple de plenitud vital que molts desitjaríem. La seva versió de Mad rush ho va ser tot menys precipitada o boja, ni tampoc esmorteïda, molt al contrari. Rotunda i matisada, reverberà feliçment a la Sala de Concerts fins a colonitzar tots els racons del Palau. El posat de Glass –absolutament assossegat, economitzant qualsevol excés d’energia– va repercutir en la generositat d’una lectura plena de sentit però no gens recarregada.

Maki Namekawa. © Antoni Bofill

La falsa espontaneïtat de la música de Glass és sens dubte un dels mèrits més notoris, que ha erigit el seu nom a l’altura de referent –juntament amb els d’Steve Reich o Arvo Pärt– per a diverses generacions d’intèrprets i compositors. Dos dels seus més fidels intèrprets –ja n’hem esmentat Ólafsson, que ha estat reconegut, a més, pels seus discos centrats en Glass, i aquest mateix any en Bach– van interpretar amb passió desigual algunes peces del seu repertori, potser menys conegudes. A Maki Namekawa se la va veure gaudir, enfundada en un quimono de colors vius, en el curs de la interpretació de Mishima, una mena de suite per a piano basada en la composició per a la pel·lícula homònima de Paul Schrader. Va demostrar una gran expressivitat en la pulsació, creativa en la recerca de sonoritats i ritmes contrastants. Més rígid, si bé impecable en la gestió dels tempi, Anton Batagov interpretà amb un punt d’asèpsia l’obra Distant figure, passacaglia for piano, composta per a ell l’any 2017.

Anton Batagov. © Antoni Bofill

Malgrat les òbvies diferències –físiques i interpretatives–, Namekawa i Bagatov unirien esforços en l’obra per a quatre mans Stokes, tot oferint-hi un contrast atractiu. Pràcticament a manera de bis va tornar a aparèixer Philip Glass per interpretar l’emotiu “Closing” –moviment extret de l’obra Glassworks, del 1981–, que en la transcripció per a piano funciona com a peça independent. Les exigències de la partitura es van evidenciar en aquesta versió, interpretada a una hora força avançada de la nit. El carisma i l’exemple del seu autor romanen, amb tot, inalterables. I és que la passió per l’exercici creatiu, per la fructificació del talent propi –en el que és un clar compromís amb la vida, amb el plaer de crear– comporta en Philip Glass una claredat mental i una honestedat artística que no podem deixar de venerar.

Imatge destacada: Philip Glass. © Antoni Bofill

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *