Subscriu-te

Gran nit de ‘jazz manouche’ amb sis músics en plena forma

Gipsy Swing Summit, instants abans del concert. © www.facebook.com/jazzterrassafestival/
Gipsy Swing Summit, instants abans del concert. © www.facebook.com/jazzterrassafestival/

36è JAZZ TERRASSA FESTIVAL. Gipsy Swing Summit. CENTRE CULTURAL DE TERRASSA. 23 DE MARÇ DE 2017.

Per Albert Suñé

L’anomenat jazz manouche, inventat el 1934 pel guitarrista belga Django Reinhardt –gitano d’aquesta ètnia– i els seus companys del Quintet del Hot Club de França –Stéphane Grappelli, violí; Joseph Reinhardt i Roger Chaput, guitarres rítmiques, i Louis Vola, contrabaix–, obtingué un èxit enorme arreu degut a la novetat del seu swing. Un swing interpretat només per instruments de corda i que continua la seva singladura gràcies a tot un seguit de grups que, sense deixar de banda les arrels d’aquell llegendari combo, s’esmercen a trobar nous sons i noves sensacions.

Aquest aspecte es va palesar de manera total i absoluta el dijous 23 de març al Centre Cultural de Terrassa, ja que sota el títol Gipsy Swing Summit s’aplegaren a l’escenari sis dels millors intèrprets d’aquest estil. Uns intèrprets que, a manera de jam session, van tocar plegats o bé en formacions de quintet, quartet, trio i duo.

Amb Ludovic Beier com a mestre de cerimònies, la sessió s’inicià amb aquest acordionista –i també amb la seva harmònica de teclat– acompanyat pel guitarrista rítmic Doudou Cuillerier i el contrabaixista Antonio Licusa. I la cosa s’elevà ja de manera prodigiosa gràcies a la categoria de Beier, fi com la seda amb els dos instruments i posseïdor d’una tècnica i d’un swing formidables. Com que els dos rítmics també van estar molt inspirats, la cosa es va mantenir molt alta durant tota la sessió. Al final de la qual Cuillerier mostrà que també sap molt bé què és l’scat.

Una sessió a la qual es van anar afegint el violinista Costel Nitescu i els guitarristes Sébastien Giniaux i el mallorquí Biel Ballester. Nitescu, que no és precisament un calc de Grappelli, té una força i una tècnica superbes. Giniaux, que tampoc va voler ser una còpia del seu mestre a distància, palesà un lirisme intens i net com una patena i, això sí, un so que podia recordar alguns moments el de Django. I Ballester també va estar força entonat, però el seu so més abrupte i més apropat al blues no va acabar de trobar el seu punt d’inflexió. Naturalment, tant el francès com l’home de les Illes, es convertiren en molt bons rítmics quan no es dedicaven als solos.

Els sis músics –en perfecta comunió, entenent-se sempre d’allò més toquessin amb qui toquessin– van interpretar un bon seguit d’estàndards i alguns temes de Django. Per exemple, Nuages i Blues en mineur. I, és clar, el concert acabà deixant a tothom un regust excel·lent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *