Subscriu-te

Inabastable ‘Novena’ de Mahler-Pekka Salonen

PALAU 100. Philharmonia Orchestra. Dir.: Esa-Pekka Salonen. Novena Simfonia de Mahler. Palau de la Música. 7 d’octubre de 2019.

 

L’encapçalament del títol d’aquesta crítica també hauria pogut ser “immensa”, o “grandiosa”, o “gegantina”, posem-hi el que vulguem des d’aquest àmbit semàntic. Tanmateix, recorrent a “inabastable”, que fins a cert punt es podria considerar sinònim dels conceptes acabats d’esmentar, creiem que hom significa millor la realitat del que va ser el concert inaugural de Palau 100. Després d’escoltar, transportats al setial de l’inefable, els compassos finals del quart moviment, gairebé inaudibles, hom entra a l’àmbit d’allò que supera tota dimensió mesurable, a l’àmbit justament d’allò que queda al marge de la capacitat d’assumpció humana. I hi afegim: almenys, en una audició aïllada com és el cas.

I aquí tampoc voldríem caure en el parany del concepte “desmesura”. Inabastable, o sigui enllà, almenys en un moment determinat, de la capacitat –insistim-hi– d’assumpció, no és el mateix que desmesurat, que ens situa en un context conceptual denigrador. Aquí l’inabastable, literalment l’impossible de ser abastat en el concret temps del concert, en els estrictes vuitanta minuts de gaudi, no vol dir desmesurat; o el que ve a ser el mateix, desproporcionat, excessiu, amb molta matèria sobrera.

No, aquí no hi ha res de sobrer; aquí, en aquesta extraordinària composició, tot es troba al seu lloc, en les proporcions que corresponen a la seva transcendència, i des d’una coherència interna absoluta.

S’ha fet molta literatura sobre aquesta composició, sobretot a redós del moment anímic que vivia el compositor, camí de la mort que li esdevindria amb prou feines dos anys més tard i en la immediatesa de la de la seva filla Maria, dos anys abans. És fins a un cert punt comprensible que si l’espectador ignorés aquestes circumstàncies, molt probablement acusaria, en l’impressionant instant, una relació estreta amb el concepte “mort”, ja sigui en abstracte o focalitzat en el creador. Sobretot en el corprenedor primer moviment, en aquell tot –inabastable– de complexitat emotiva que sadolla. I amb molta probabilitat també trobaria al darrer moviment, en la seva intensitat serena però espessa, una certa imatge de camí no torturat, sinó interioritzat del fi de trajecte inexorable i de la seva acceptació serena i madura. I naturalment, el lector, l’espectador, l’analista més o menys encimbellat o l’escriptor més imaginatiu poden omplir pàgines i hores de digressions enormement suggestives, però a la fi també, fins i tot en el millor dels casos, incapaces d’abastar l’inabastable –valgui la insistència– de la composició.

Però ens cal aterrar; per obrir-nos a aquest món reflexiu o bé per viure el moment únic de la projecció de la partitura en la seva plenitud cal objectivar que aquest àmbit vivencial, aquest cabal obert, no seria possible sense una translació adequada; sense prendre cos en una interpretació a l’alçària de les fonts originals. I aquí les coses difícilment podien manifestar-se de millor manera. La Philharmonia Orchestra és probablement la formació simfònica anglesa més consistent. Recordem que la va crear Walter Legge, aquell geni de la indústria musical, home fort de la poderosa discogràfica EMI i espòs d’Elizabeth Schwarzkopf.

Otto Klemperer, durant catorze anys (1959-1973), li va donar la volada al terreny del privilegi i després la titularitat va passar a mans tan indiscutibles com les de Muti, Sinopoli, Von Dohnányi i els darrers quinze anys justament en qui va conduir el concert, el finlandès Esa-Pekka Salonen, un músic que primer va ser director gairebé precoç, i que a la vista del que vàrem escoltar –valgui la contraposició terminològica– ha mantingut si no ha acrescut el seu prestigi històric, també enrobustit pel camí per altres batutes de la categoria dels Toscanini, Karajan, Kempe, Furtwängler o fins i tot Richard Strauss.

El lector em permetrà que deixi clar que la manera d’entendre la música, en general per part de la cultura britànica, em predisposa sempre de faiçó favorable. Hi ha com una mena de fil conductor que costa de definir, però que hom concretaria, si fos concretable, en el verb fluir: la música flueix de manera natural, sense tensions, sense sortides efectistes, sense ànim d’establir càtedra. Hi ha una manera de fer natural, que no vol dir superficial, que presideix, com en aquest cas, una versió memorable; fonamentada, naturalment, en un aplec d’instrumentistes d’un nivell elevadíssim en el si d’una família molt i molt ben avinguda, no cal dir-ho.

Imatge destacada: © Eva Guillamet

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *