Subscriu-te

Johann Sebastian Bach s’imposa als seus exegetes contemporanis

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

CICLE COR DE CAMBRA. “El diàleg de Bach amb la música coral d’avui”. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Director: Simon Halsey. Obres de J. S. Bach, David Lang, Knut Nystedt, Henry Purcell i Sven-David Sandström. PETIT PALAU. 20 DE NOVEMBRE DE 2016.

Per Jaume Comellas

No sabem fins a quin extrem s’allargarà la mà del nou màxim responsable dels cors de l’Orfeó Català, Simon Halsey. La seva incorporació és una iniciativa insòlita a la casa i al món coral català que, com a mínim, suposa uns atots tan suggestius com és una sacsejada radical a la casa i, per extensió, a l’ambient coral català, així com la proposta d’unes fites d’ambició, exigència i inquietud intel·lectuals elevades.

Aquest concert en bona mesura constitueix una mostra sintètica i significativa d’aquests valors. D’entrada, un programa pensat amb un criteri elaborat: el diàleg entre la música coral del compositor alemany i la música coral d’avui a partir d’un dels seus corals més estimats. Damunt els tres minuts que dura el Komm, süsser Tod (Vine, dolça mort), Halsey articula un discurs en què la meditació sobre la imminència del traspàs es projecta a músics bàsicament contemporanis, amb l’antecedent de Henry Purcell i el seu Hear my prayer, O lord, tot contraposant estètiques distants. Es tracta d’una confrontació que il·lumina la permanència d’unes constants en l’aprehensió del fet “mort”; constants que traspassen èpoques i eres.

Hi ha en les obres de tots els compositors programats un mateix rerefons comú d’actitud de l’home del Barroc i del segle XXI davant d’aquest fet transcendent. El discurs del nord-americà David Lang, del suec Sven-David Sandström i del noruec Knut Nystedt, no gaire distants formalment, no desmenteixen Bach; perquè Bach, segurament el compositor més humà i alhora més transcendent de la història, no traeix mai l’home; i aquí, naturalment, ens hi trobem tots. I segurament en això rau l’interès d’aquest programa: proposar un viatge des de la confrontació i des de les distàncies –estètiques i cronològiques– a la confluència; des del clam de Bach, interioritzat però projectat, al dels compositors esmentats: diversos en les formes però confluents en l’essència. Alhora permetent-nos el coneixement, el gaudi i la descoberta de nous llenguatges estètics com a afegitó intel·lectual. I tot des de la base de l’autenticitat i del rigor. Però, tanmateix, queda clar que Bach es troba en una dimensió de profunditat inabastable. Els seus tres minuts de presència, a més presentats en una disposició del cor especial, embolcallant els espectadors, va ser per damunt de tot, o al marge de tot, una altra cosa.

La interpretació del Cor de Cambra del Palau de la Música s’ha de qualificar d’important. I aquest concepte inclou, a part els valors estrictament tècnics com afinació o equilibri de les cordes, que es poden donar per implícitament superats, en aquest cas també la capacitat de domini de les diverses estètiques. Importa, per tant, el component artístic pròpiament, o el poètic, o sigui l’àmbit de la capacitat de crear emoció, pathos, transcendència… I aquí el cor barceloní va transmetre realment… I ja es pot entendre què vol dir això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *