Subscriu-te

Kavakos i Pace amb Beethoven: la integral per a violí i piano (I)

El violinista grec Leonidas Kavakos i el pianista italià Enrico Pace, duo d'excepció per a interpretar la integral de les sonates per a violí i piano de Ludwig van Beethoven al Palau de la Música Catalana. Foto: Antoni Bofill.

El violinista grec Leonidas Kavakos i el pianista italià Enrico Pace, duo d’excepció per a interpretar la integral de les sonates per a violí i piano de Ludwig van Beethoven al Palau de la Música Catalana. Foto: Antoni Bofill.

PALAU CAMBRA. Obres de Beethoven. Leonidas Kavakos, violí. Enrico Pace, piano. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA. 4 D’OCTUBRE DE 2016.

Per Jacobo Zabalo.

Leonidas Kavakos és un músic poc comú per la seva aparença continguda, el hieratisme del seu posat i una mirada impertorbable, que sembla fixada en un món a part. La total absència d’afectació en la seva forma de mostrar-se i tocar contrasta de manera flagrant amb la música que extreu de l’Stradivarius, música d’una expressivitat no gens freqüent. I és que, com demostrà en les seves anteriors visites al Palau de la Música en tant que solista (i fins i tot com a director d’orquestra al capdavant de la Camerata Salzburg), la serietat innegociable que exhibeix es torna tremendament eloqüent quan se centra en la interpretació musical.

El projecte consistent a interpretar la integral de Sonates per a violí i piano de Ludwig van Beethoven conegué en la seva primera edició una lectura magistral (aquesta temporada se’n donarà la segona, i la temporada que ve la tercera i última), una lectura que el públic va saber reconèixer al llarg del concert i, per descomptat, a l’acabament. Acompanyat pel pianista Enrico Pace, amb qui ha gravat aquestes mateixes obres, Kavakos va optar per programar d’inici la Sonata per a violí i piano núm. 6, en La major, op. 30 núm. 1. Una peça atacada amb precisió però d’aires introductoris. No pertany a la primera tanda de sonates per als instruments esmentats, i a excepció de les discretes dissonàncies del primer moviment, no s’hi aprecia l’atreviment d’altres creacions beethovenianes. L’“Adagio molto espressivo”, marcació temporal que repeteix amb variacions Beethoven, presenta una melodia llanguida que el violí de Kavakos declamà sense pal·liatius, essent apuntalat per Enrico Pace amb diligència encomiable. El joc d’intercanvis, més dialogant en la seva dimensió inter pares, tingué lloc en l’“Allegretto con variazioni” de tancament. Encara en la primera part, els intèrprets van oferir una lectura brillant de la Sonata núm. 3, en Mi bemoll major, op. 12 núm. 3; aquesta sí, pertanyent a la primera sèrie de composicions per a violí i piano de Beethoven, refulgeix en intensitat i atreviment, des de l’incisiu “Allegro amb spirito” al “Rondó” de tancament, un moviment de reminiscències mozartianes, en què la serietat del joc se celebra sense pudor.

El violinista grec Leonidas Kavakos amb el seu Stradivari. Foto: Antoni Bofill.
El violinista grec Leonidas Kavakos amb el seu Stradivari. Foto: Antoni Bofill.

La segona part del recital va oferir de manera especular dues sonates inversament agermanades amb les escoltades abans. Primerament el públic va poder apreciar la Sonata en La major, op. 12 núm. 2, una peça menys expansiva que la subsegüent al catàleg (escoltada just abans de la pausa), però que tot i això incorpora certs passatges de gran interès, com ara l’el·lipsi que l’“Allegro” inicial promou puntualment, per a sorpresa de l’oient. Mitjançant aquest recurs Beethoven eleva la cota de l’expressivitat, que els intèrprets reunits al Palau –experts en aquestes arts– van decantar amb molta sensibilitat. Tot i això, la sonata de joventut a penes mostra indicis del que arribarà a ser el geni de Bonn, molt més compromès i exposat –ja de manera explícita, no merament insinuada– en la Sonata per a violí i piano núm. 7, en Do menor, op. 30 núm. 2. A diferència de la seva antecedent dins de la mateixa sèrie (amb la qual es va obrir el concert en aquesta ocasió), aquesta és una peça que s’afirma amb gran valentia, que mostra les cartes des de l’inici amb l’enunciació falsament planera d’un tema marcial; tema que s’acompanya de la seva ombra i es desglossa amb detalls insospitats amb una puixança que s’irisa en temeritat violenta, similar a la que retrobarem a la Sonata Kreutzer. La culminació del concert de Kavakos i Pace arribà amb aquesta composició visionària, alternant-hi una homofonia de contundència prebrahmsiana amb passatges en contrapunt abissal, que anticipen el Beethoven més apassionat i desconcertant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Twitter feed is not available at the moment.
Segueix-nos a Twitter