Subscriu-te

La personalitat artística valenta de Khatia Buniatishvili

Khatia Buniatishvili
Schubert
Sony Classical, 2019

Khatia Buniatishvili no és només una intèrpret reconeguda per la passió de les seves interpretacions en directe. També en estudi, en el context de la gravació, demostra una gran personalitat. El seu Schubert, en aquest sentit, difícilment podria ser més personal. La Sonata en Si bemoll major, D. 960, la darrera que compongué, rep una lectura tan lliure en tempi i en pulsació que resulta desconcertant en una primera audició. Hom podria pensar que és fruit de l’atzar, o que la intèrpret simplement opta per fer quelcom diferent per caprici. En un segon moment, mitjançant una escolta més atenta –recreant-se, d’alguna manera, el grau d’atenció del directe–, l’oient potser es deixarà emportar pel “Molto moderato” com en una gòndola, sobre un llit d’aigua que el fa oscil·lar entre allò previsible, confortable, i la poc previsible –eixordadora o silent– possibilitat del desconfort.

La portada del disc –la mateixa Buniatishvili caracteritzada d’Ofèlia prerafaelita, amb un ram de flor blanca i la mirada perduda flotant sobre un rierol– suggereix que la bellesa de les melodies de Schubert és només el maquillatge que mira de tapar i guarir l’experiència del dolor; el sentiment o pathos que el romanticisme abordà com mai abans, apostant per la sublimació artística dels impulsos del cor. La convivència amb la desolació s’intueix real a l’“Andante sostenuto”, moviment encara més lent –lògicament– que l’inicial. Sona més i més convincent, per tant, la tria d’una pauta interpretativa que, amb tot, no podem garantir que resulti universalment satisfactòria. El caràcter lànguid de les declamacions, igual que les caracteritzacions a què ens té acostumats Buniatishvili, en efecte poden semblar impostats. Però sota aquest discurs premeditat s’identifica no menys certament una personalitat artística valenta, que no dubta a justificar-se en primera persona amb el text del llibret, que titula “Notes d’una feminista”, inspirant-se en el tema de la mort i la donzella. Allí parla d’amor i patiment, i per descomptat de Schubert, de qui afirma que “amar-lo suposa veure la bellesa oculta en les ombres del dia a dia, i comprendre l’art de la paciència”. Els quatre Impromptus, D. 899, com l’“Scherzo” o l’“Allegro ma non troppo” de la Sonata, evidencien una agilitat en la pulsació que confirma la utilitat dialèctica del contrast, en la concepció d’una imatge de Schubert inevitablement personal. La transcripció per a piano de la Serenata (Ständchen) que les paraules “Leise flehen meine Lieder” inicien –obra de Franz Liszt–, apaivaga la veu humana però amplifica el sentiment. El silenci es torna eloqüent.

Per les llibertats i el filtre emocional que descaradament aplica Buniatishvili, no es recomana a aquells que pensen que només hi ha una manera –rigorosa i quasi marcial, com la de La pianista de Michael Haneke– d’apropar-se a Schubert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *