Subscriu-te

La soledat de l’ego

ÒPERA DE BUTXACA I NOVA CREACIÓ-GRAN TEATRE DEL LICEU. SIS SOLOS SOLES. Maria Dolors Aldea, Elena Copons, María Hinojosa, Marta Fiol, Elena Tarrats, Lidia Vinyes-Curtis, veu. Judit Bardolet, violí; Marc Charles, violí; José Antonio Domené, arpa; Mario G. Cortizo, percussió; Àlex Rodríguez Flaqué, violoncel. Obres de Mario G. Cortizo, Francesc Prat, Agustí Charles, Joan Magrané, Lucas Peire i Raquel García-Tomás. Direcció musical: Francesc Prat. Direcció d’escena: Marc Rosich.  Laura Clos “Closca”, escenografia i il·luminació. Núria Llunell, vestuari. LICEU. 15 DE NOVEMBRE DE 2020.

Finalment es va poder estrenar Sis solos soles, els sis monodrames fruit de la col·laboració entre Òpera de Butxaca i Nova Creació i el Gran Teatre del Liceu. L’estrena de l’espectacle, prevista per l’1 de novembre, es va substituir per l’emissió gratuïta de la gravació a través del canal de Youtube del Gran Teatre del Liceu entre el 15 i el 22 del mateix mes. Cal agrair, doncs, l’esforç que els productors d’aquest espectacle –i de molts altres– estan fent aquests dies per mantenir les seves programacions vives en benefici no només del públic, sinó de tots els professionals que en depenen.

A Sis solos soles ens endinsem en les entranyes d’un Gran Teatre del Liceu gairebé irrecognoscible i en les de sis personatges turmentades per l’omnipresència d’un altre que les constreny fins a la depressió i la bogeria: la instagramer que ens convida en directe a la seva sentència final; els records d’una dona maltractada, de camí cap a un bany que no sabem si serà el darrer; el patiment que porta a l’angoixa i a la paranoia de qui no rep la resposta que necessita; el record dels abusos sexuals patits durant l’adolescència i els seus traumes; la necessitat d’ingesta desmesurada d’un ego trencat en mil bocins, i la rebel·lió de la vellesa davant de l’arraconament i silenciament. Una alteritat que les posa cara a cara amb la representació més voraç d’elles mateixes, l’ego, necessitat d’aliment constant, amb el passat com a teló de fons, enquistat en un present disfuncional que albira un futur fosc com els contorns de les sales. La dona, encarnada per les sis cantants de la producció, esdevé, com a la vida mateixa, el centre de totes aquestes tensions: obligada, maltractada, explotada, abusada i abandonada quan no pot ser més espremuda.

Enfocats per parelles creatives diferents i amb la direcció musical i escènica de Francesc Prat i Marc Rosich, cadascun dels monodrames vesteix aquestes idees de maneres diverses, per bé que, en el record, ressonen com una mateixa cosa. Els espais sòbriament decorats, il·luminats al centre i amb molta foscor als voltants, emfatitzen la sensació d’aïllament dels personatges i es transformen, en combinació amb l’escena, en ambients freds i hostils. La realització fa un bon ús del moviment de càmera i de la velocitat de muntatge per reforçar el ritme narratiu i les variacions d’intensitat, encara que la vibració de la càmera en mà resulta excessiva i alguns plans, poc justificables.

A nivell musical, el recitatiu i el cant conviuen en totes les peces a la manera tradicional: el primer narra, el segon aprofundeix. La sobrietat instrumental contrasta amb la riquesa emocional que els compositors saben extreure de paletes mínimes, amb les quals tracen ambients diversos. D’aquesta manera diferencien entre l’apocalipsi instagramer –que potser també és el de la nostra societat idiotitzada– i la seva metralla digital, mostren la desintegració de la persona mitjançant la desfiguració de melodies de Vivaldi i Donizetti o travessen les paraules dels personatges i arriben fins als seus sentiments més profunds, els quals a vegades ni elles coneixen. El motiu musical és un altre element narratiu important, el qual ens permet seguir l’escena i el text, alhora que fa evolucionar les emocions dels personatges i ens transmet la sensació de retorn a allò de què no es pot fugir. Així passa amb el motiu del lament que ens condueix a la inevitable banyera; el descarnament amb què reapareix a mode de conclusió el motiu inicial al soterrani; o la nitidesa amb la qual els motius melòdics, texturals i rítmics ens fan transitar per la llar d’avis. La relació que s’estableix entre instrument i cant converteix en problema l’empobridora dualitat amb la qual sovint intentem endreçar el món: al soterrani, el violí i la veu juguen a apropar-se fins a fondre’s i tornar-se a separar, tot creant una sola veu que són diverses; al sanatori, el violoncel·lista ja és dins de la cantant, tot expressant-se amb ella i matisant els seus estats mentals, molt abans que ella l’engoleixi físicament. Les interpretacions, totes d’alt nivell, fan mèrit a unes obres que seria bo poder viure en directe.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest dijous arrenca al Masnou, població nadiua de Lluís Millet, una nova cita musical que s'allargarà diversos mesos. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/el-nou-festival-internacional-lluis-millet-reivindica-la-musica-catalana-al-masnou/

S'ajorna un dels concerts previstos inicialment per aquest dissabte 31 de juliol al @FIMCPeralada!

Mor el director de cors, pianista i compositor Jordi-Lluís Rigol. Víctima de la Covid, s’havia format a Barcelona, Mallorca, Anglaterra i els Països Baixos i és autor de cantates i cançons per a cors infantils i d’obres corals, així com de música escènica.

"Cal entendre el @museumusicabcn com un museu del segle XXI", diu Jordi Alomar, el nou director de la institució, en una de les seves primeres entrevistes. Llegeix-la al web! http://www.revistamusical.cat/entrevistes/nou-director-del-museu-de-la-musica/

Segueix-nos a Twitter