Subscriu-te

Les trompetes de Timón

SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Núria Vilà, soprano. Marta Valero, mezzosoprano. Mar Blanch, narradora. Dani Coma, direcció d’escena. Dir.: Víctor Pablo Pérez. M. Timón: Les trompetes de la mort. F. Mendelssohn: El somni d’una nit d’estiu. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE FEBRER DE 2021.

No va ser en una nit d’estiu sinó en una tarda d’hivern que la Simfònica del Vallès va estrenar al Palau de la Música una de les obres encarregades a Marc Timón, compositor convidat de la temporada de la sala modernista. Es tractava de la peça inspirada, justament, en una altra de les artistes residents, la poetessa Irene Solà. El resultat, Les trompetes de la mort, és un dels fills artístics del llibre Canto jo i la muntanya balla que de fa temps està prenent vida pròpia en disciplines que van més enllà de la literatura.

Timón havia dit poc abans del concert que a causa del caràcter ombrívol del capítol escollit havia buscat un llenguatge més dur que el sucre cinematogràfic amb què part del públic l’identifica. I malgrat que la versatilitat del compositor empordanès està més que contrastada, va ser una sorpresa agradable comprovar com, un cop més, va sortir airós del repte. Així, alguns aspectes característics de la seva música, com ara l’innegable do melòdic i un cert caràcter èpic, van adaptar-se a un text que se centra en el dolor i posa conceptes com la pena i la mort en relació amb alguns dels elements més salvatges de la natura. Superat algun moment en què un major control dinàmic hauria facilitat la comprensió del text, s’hi van reconèixer compassos que recorden molt de prop l’última obra de Timón que li hem sentit estrenada –la seva resposta d’El cant de la Sibil·la– i no hi va faltar l’esclatant i sobtat final que és marca de la casa i que deixa l’espectador, com les bones obres, amb ganes de més.

Amb prou feines deu minuts de durada, Les trompetes de la mort va actuar com a preludi de l’obra que va ocupar la major part de la vetllada, El somni d’una nit d’estiu de Mendelssohn, en què l’esforç habitual de la Simfònica del Vallès i, en aquest cas, de Dani Coma per singularitzar el format del concert va passar per una transformació del rol del narrador. Sempre és delicat trobar el pes adequat d’aquest tipus de figures que, sense intervenir musicalment, dialoguen constantment amb la música i els músics, i la joveníssima Mar Blanch ho va afrontar amb resultats desiguals. Se’n va sortir, de la caracterització com a Fanny Mendelssohn –la germana compositora de l’autor de la música–, però l’aparició d’aquest personatge per reivindicar per enèsima vegada la seva discriminació per motiu de gènere era, en aquest cas, totalment sobrera i desplaçava el centre d’atenció del concert de manera innecessària.

L’originalitat ben entesa la va aportar el Cor de Noies de l’Orfeó Català amb els moviments seductors a què ens tenen acostumats les seves integrants, reforçats pels colors fosforescents de les mascaretes i la pintura que els cobria les mans i que, juntament amb un elaborat treball d’il·luminació, va afegir atractiu a una partitura que en l’apartat vocal ofereix poques oportunitats per al lluïment. Així mateix, les dues solistes vocals van complir sobradament el paper discret que els reserva Mendelssohn.

Tot va transcórrer sota la batuta assossegada de Víctor Pablo Pérez, idònia per mantenir sota control els riscos que suposen certes obres simfòniques de gran format, però un pèl rígida i excessivament continguda en determinats moments de les partitures escollides en aquesta ocasió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *