PALAU CAMBRA LIED/ELS TEUS CLÀSSICS. Júlia Farrés-Llongueras, soprano; Roger Padullés, tenor; Josep-Ramon Olivé, baríton; Maria Teresa Garrigosa, soprano; Montserrat Seró, soprano; Beatriz Jiménez, soprano; Marta Valero, mezzosoprano; Elena Copons, soprano; Anna Tobella, mezzosoprano; David Alegret, tenor; Albert Giménez, Lluís Rodríguez Salvà, Enrique Bagaría, Mireia Fornells, Jordi Masó, Marc Heredia, Josep Surinyac, Emili Blasco, Jordi Armengol, Joan Miquel Hernández, Daniel Blanch, pianistes. Joan Vives, presentador. PETIT PALAU. 9 DE FEBRER DE 2021.
D’autèntica festa de la cançó catalana cal qualificar el concert inaugural de l’Any Manén celebrat al Petit Palau,amb un cartell tan impressionant com la fotografia de família propiciada en acabar.
La celebració de l’efemèride –primera de moltes que en vindran–, propiciada per l’associació que porta el nom del violinista i compositor, va reunir en una mateixa cita deu dels nostres millors cantants i onze dels nostres millors pianistes per interpretar obres d’un total de catorze compositors. Això sol, que no passa cada dia –més ben dit, passa molt poques vegades–, ja suposava un primer motiu d’alegria. El segon, evidentment, la tasca per la qual se’ls va fer coincidir: la difusió de l’obra de Manén i, de retop, d’altres compositors del país. Allò que Daniel Blanch, artífex de la vetllada, va definir com “efecte Manén”.
I és que les coses no passen per casualitat: l’acte d’aquest dimarts, així com l’elaboració de tot l’Any Manén que ha rebut el suport del Departament de Cultura de la Generalitat, fa molt temps que han estat preparats amb l’impuls de Blanch, president de l’Associació Joan Manén. I això és el que ha permès presentar un programa d’actes molt potent, a pesar de la mala sort que la pandèmia hi hagi coincidit en el temps. De fet, la mateixa entitat celebra enguany el desè aniversari, i tot i que la llavor inicial és lleugerament anterior, la quantitat de feina feta en aquest temps és digna d’elogi.
Va ser el mateix Daniel Blanch qui, en un abrandat discurs inicial, va comminar els presents a deixar de lamentar el poc reconeixement envers la música pròpia i a passar a l’acció. I això és el que va fer: donar pas al desplegament de la vintena d’intèrprets que es van anar succeint sense solució de continuïtat dalt de l’escenari per oferir un enfilall de cançons que, com petites gemmes, van acabar formant una gran joia musical. A més de Manén, el recorregut va passar pels noms –entre d’altres– de Granados, Garreta, Carme Karr, Lamote de Grignon, Toldrà, Albéniz, Mompou o els nostres contemporanis Cervelló i Brotons –presents a la sala–, que per acabar-ho d’arrodonir han musicat alguns dels nostres millors poetes.
El format es va fer un pèl feixuc pel canvi constant de cantants i pianistes, que si bé oferia el màxim interès artístic, va dilatar excessivament la vetllada amb moviments, canvis de banqueta i recreació del clima propici dalt de l’escenari, però les ganes dels intèrprets d’oferir bona música i les del públic de gaudir-ne van pesar més, clarament, en el balanç final.
