Subscriu-te

Lliçó de seducció

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

RECITAL SIMON KEENLYSIDE. Simon Keenlyside, baríton. Malcolm Martineau, piano. Obres de Glazunov, Rachmàninov, Txaikovski, Duparc, Poulenc, Strauss i Schubert. LICEU. 18 DE NOVEMBRE DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

El recital que divendres passat van oferir el baríton anglès Simon Keenlyside i el pianista escocès Malcolm Martineau al Gran Teatre del Liceu mereix dues crítiques ben diferenciades. D’entrada, una de caràcter sociològic, i després la pròpiament musical. Ben bé dues crítiques complementàries, però que requereixen ser elaborades en aquest ordre, ja que el fet sociològic, en aquest cas, va tenir una influència (lamentablement) directa en el musical.

No és el primer cop que el Gran Teatre del Liceu presenta un aspecte desangelat en un recital de lied. Certament, la sala del Gran Teatre del Liceu no és la més idònia per a un concert d’aquestes característiques, que, d’una banda, demana proximitat i intimitat amb el cantant i, de l’altra, és un gènere sabudament exclusiu (no pas exclusivista) i demana de l’oient una concentració i un coneixement previ del repertori i també dels usos i costums. Tanmateix, molts recitals al Liceu s’han omplert fins a la bandera segurament gràcies a l’atractiu del solista convidat.

Què és el que va fer que un baríton del renom de Simon Keenlyside –que tants èxits va recollir al Liceu en el seu rol protagonista del Hamlet de Thomas– no atragués el gruix de melòmans seguidors de les grans veus? ¿Pot ser que deu anys d’absència facin oblidar al públic un dels noms més respectats de la seva corda? ¿O pot ser que la confluència en poc temps amb dos altres grans barítons com són Ludovic Tézier (Macbeth) i Dmitri Hvorostovsky, a més de la contemporaneïtat del recital amb les funcions de Le nozze di Figaro i el Requiem de Mozart, saturessin l’avidesa musical del públic liceista?

Al marge de la qüestió pròpiament numèrica del públic, és imperiosament necessari fer una valoració sobre el tipus de públic present al recital de divendres passat i sobre la seva actitud. A part dels melòmans fidels seguidors de les programacions de lied a Catalunya, que són pocs, no ens enganyem, al Liceu hi havia congregat un nombrós gruix de públic que va demostrar obertament la seva total desconeixença dels usos i costums en un recital de lied. Una explicació es podria trobar en el fet que el dit concert estava programat dins l’abonament PC, torn popular, en què habitualment es congrega un públic novell, que comença a introduir-se en el món operístic. Cal preguntar-se, doncs, si és apropiat des del punt de vista comercial, obligar a un públic no gens avesat a aquest tipus de concerts, a assistir a un recital d’un gènere musical molt diferent de l’operístic sense fer-hi cap tipus de pedagogia. Perquè exposar un públic novell a una música que els és del tot desconeguda i un tipus de concert en el qual no coneixen les normes tàcites de conducta (no aplaudir entre blocs de cançons; esperar que el pianista acabi la seva intervenció musical al final de la peça per aplaudir; deixar com a mínim un parell de segons en acabar la cançó; respectar la concentració del cantant no tossint, obrint caramels, fent sonar telèfons mòbils… i tota una sèrie d’accidents acústics que es van produir en el recital de divendres passat) el que provoca, únicament, és el rebuig dels desconeixedors d’una música que no entenen i, de l’altra, l’enuig per als que sí que l’entenen i que en gaudeixen.

És possible que amb una petita introducció prèvia al recital, en què s’indiqués aquest codi de conducta, s’hagués vist solucionada la crisi viscuda, sobretot a la primera part del recital de Simon Keenlyside, i potser seria hora d’entendre que no se’ns han de caure els anells per educar el públic si el que es vol és que la gent que no té per costum d’anar-hi, se senti atreta a assistir a aquest tipus d’esdeveniments musicals. Aconseguir nous públics en aquest sector implica pedagogia, el màrqueting per si sol no serveix. I aquesta reflexió val per a tot el sector musical, no només per a un cas concret com aquest.

Centrant ara l’atenció en l’aspecte purament musical del concert, Simon Keenlyside escollí un programa molt variat que, a la primera part, incloïa un primer bloc rus, amb cançons d’Aleksandr Glazunov, Serguei Rachmàninov i Piotr Ílitx Txaikovski. La cançó núm. 1 de l’opus 27 de les Romances orientals de Glazunov i les tres escollides de Rachmàninov tenien en comú la influència gitana en la construcció melòdica. Aires orientalitzants en unes peces que Simon Keenlyside va declamar amb correcció, encara en procés d’escalfament vocal, però sobretot amb un evident esforç per buscar la concentració davant d’una audiència no gens situada encara en matèria. La més coneguda Serenata de Don Joan de Txaikovski va servir a Keenlyside per fer una primera demostració de potència i brillantor vocals, tot provocant, per fi, els primers aplaudiments a lloc de la nit. El segon bloc, format per tres delicioses melodies de Duparc: Chanson triste, Le manoir de Rosemonde i Phidylé, de característiques molt diferenciades, va permetre gaudir de les sinuositats vocals de Keenlyside, mestre en el repertori liederístic, al qual sap adaptar molt bé les seves generoses capacitats vocals. Phidylé, en aquest sentit, va ser la gran joia d’aquesta primera part, en què el cantant continuava lluitant amb gran professionalitat contra l’ambient d’irresponsabilitat hostil d’una quantiosa part del públic. Les Chansons gaillardes de Francis Poulenc van connectar amb el públic per mitjà de l’aspecte més còmic de les lletres i la intenció que el cantant hi va posar, tot destacant-hi “La maîtrisse volage” i la “Chanson à boire”, en què Keenlyside va sostenir volgudament un got (d’aigua) d’acord amb la temàtica de la cançó. Tot i això, la primera part va finalitzar amb una estranya sensació d’insatisfacció.

Ja a la segona part, sense saber si va ser un gest buscat o no, Keenlyside es va desfer de la corbata –que semblava ennuegar-lo– amb una gestualitat vehement que el públic va entendre d’una manera simpàtica. Tot plegat va semblar com si Keenlyside decidís posar-se còmode, per fi, i convidés el públic a fer el mateix. Com per art de màgia i, naturalment, gràcies al mestrívol art canor del baríton anglès, el públic semblà caure en una mena de letargia, acompanyats de les melodies de Richard Strauss i, especialment, Franz Schubert, amb què la màgia per fi tingué lloc i es produí el silenci llargament anhelat amb cançons tan delicades com A la lluna en una nit de tardor o El caminant parla a la lluna, en què el vers “feliç qui se sent a qualsevol lloc com a casa” fou, finalment, una realitat. Desconeixem si el públic novell va entendre realment que un recital de lied és una invitació a compartir en un espai reduït una intimitat al voltant d’uns sentiments, normalment bolcats per una sèrie de poemes. Per als qui així ho entengueren, el final del concert va permetre copsar com al capdavall Keenlyside va aconseguir el seu objectiu, i es va fer palès, doncs, l’autèntica lliçó de seducció que vam poder presenciar. L’allau de merescudíssims –ara sí!– aplaudiments i bravos van servir per gaudir una mica més de l’art de Keenlyside amb tres lieder: Stanchen d’Strauss, Wer hat dies Liedlein erdacht? de Mahler i Nachtviolen de Schubert, amb què Keenlyside ens va desitjar bona nit. I quina bona nit!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *