Subscriu-te

Crítica

Maazel amb ‘Ma mère l’oye’

Lorin Maazel (foto d’arxiu)

Ibercamera. Orquestra de París. Philipe Aïche, violí. Dir.: Lorin Maazel. Obres de M. Ravel i P. Dukas. L’Auditori. 6 de febrer de 2012.

Per Josep Barcons

En un llibre escrit fa 5 anys, La literatura en perill, el gran teòric de la literatura franco-búlgar Tzvetan Todorov reivindicava la importància del fet de llegir pel simple gust de llegir, més enllà de les aportacions crítiques i de les teories analítiques pròpies de l’àmbit dels estudis literaris. Simplificant molt el llibre, podríem dir que Todorov defensa que, al capdavall, llegim per les històries que hi ha als llibres i per la manera com s’expliquen.

I el mateix es podria dir de Ravel: cada compàs i cada pulsació de les seves obres orquestrals són una lliçó i un estímul per a aquells que estan habituats a remenar amb notes. Però si un no sap de notes –i també si en sap– el gust d’escoltar Ravel simplement per allò que sona acaba sent el més important. Així va quedar de manifest al concert gairebé monogràfic que va oferir l’Orquestra de París sota la direcció de Lorin Maazel a la Temporada Ibercamera, que era sens dubte un dels concerts de l’any.

Potser el concert sencer no va ser “el concert de l’any” de cap a peus. Però sí que va ser-ho al cap i als peus, amb un Ma mère l’oye inicial meravellós, i amb un bis de l’Arlésienne de Bizet d’un tremp excepcional. En canvi, Tzigane –amb els seus gairebé impossibles requeriments violinístics– va ser excessiu per a les molt bones condicions i bon gust del concertino de l’orquestra, Philippe Aïche. El solo inicial del violinista sobre la corda greu va ser exquisit, abordant els aires zíngars amb una sobrietat d’allò més nítida, efectiva i ajustada. Però en els pizzicatos de mà esquerra, o en les endiablades corredisses, el solista no sempre podia atrapar la inflexibilitat de tempo amb què Maazel mantenia l’orquestra.

A la segona part, la Rapsòdia espanyola va ser dita amb finor francesa. Una finor que no deixa lloc per al picant i per a la sal (per al salero, vaja) propi de les castanyoles, les jotes i les havaneres, presentades, això sí, de manera très élégante pels francesos.

L’aprenent de bruixot de Dukas –l’única obra que no era de Ravel– va fer rememorar Mickey Mouse i la pel·lícula Fantasia, amb unes fantasioses intervencions dels fagots i una precisió orquestral envejable. Com en La Valse, homenatge grandiós de Ravel als valsos vienesos dels Strauss. Uns Strauss que semblaven haver-se reencarnat en el prominent bigoti blanc de l’intèrpret de celesta…

Però el que va fer que el concert fos un dels més remarcables de la temporada va ser Ma mère l’oye. Una suite orquestral inspirada en contes infantils (el títol no en deixa dubtes: Ma mare l’oca), per a la qual Maazel va treballar amb un plantilla reduïda. Amb aquests músics escollits, Maazel va trobar el seu millor instrument per fer, gairebé, música de cambra. Perquè tot i que la sal i el pebre i els gustos contrastats siguin meravellosos, en la finor gairebé d’orfebre és on l’exquisidesa troba el seu territori més propici. I aquest és el terreny per excel·lència de Ravel, que Maazel –que controla cada ingredient i cada proporció (quan dirigeix, sempre de memòria, el seu gest revela que té al cap cada detall de l’obra)– va saber presentar en tota la seva minuciosa grandiositat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *