Subscriu-te

Crítica

Més Zagrosek, si us plau

Lothar Zagrosek. © Assumpta Burguès

Temporada OBC. Dir.: Lothar Zagrosek. Hèctor Parra: Karst-Chroma II i InFall-Chroma III (estrena, obra encàrrec de l’OBC). Gustav Mahler: Simfonia núm. 5. L’Auditori. 24 de febrer de 2012.

Per Josep Barcons

En un article publicat al número de l’edició en paper de l’RMC de gener-febrer de 2012, Lluís Nacenta deia que “en la consagració d’Hèctor Parra com a figura destacada dels compositors catalans, el públic no hi ha tingut res a veure”. Ben cert, efectivament. Però això passa no sols en el cas de Parra, sinó en el cas de la gran majoria de compositors d’avui dia, ja que no és pas el públic qui decideix les línies de programació de les temporades i, per tant, la consagració o no de la carrera de cada músic. De fet, aquesta carrera acaba depenent d’una multiplicitat de factors que la gestió i la política cultural d’un país han de valorar en funció del model de societat i de cultura que es vulgui bastir… Però entrar a dirimir aquestes qüestions ara que es parla tant dels canvis de models, ens allunyaria del propòsit d’aquest escrit.

Tornem, per tant, sobre la qüestió del públic i del seu paper en la consagració dels artistes. Perquè ni que el públic no decideixi les línies de programació, no vol dir que no tingui res a dir-hi. I per això és important que els compositors tinguin la tribuna necessària per exposar les seves creacions. Bravo, doncs, a la iniciativa de l’OBC de programar una primera part sencera amb música d’aquest jove compositor barceloní fincat a París, de qui es van poder escoltar dues obres: Karst-Chroma II (de 2006) i InFall-Chroma III (estrena i encàrrec de l’orquestra, escrita aquest passat 2011).

Hèctor Parra explica la seva obra abans de l’audició. © Assumpta Burguès

L’OBC donà a Parra una doble tribuna. La primera, el fet mateix d’escoltar la seva música (Karst-Chroma II, de fet, ja s’havia escoltat el 2008). La segona, la possibilitat d’explicar-la en públic, prenent el micròfon i manifestant, amb exemples orquestrals, quin propòsit expressiu hi ha darrere la seva última peça. Una bona iniciativa, que permet acostar la tasca del compositor al públic, i fer que la música es pugui gaudir amb més coneixement de causa. I que un compositor s’expressi en públic, ni que sigui amb més ingenuïtat que a la partitura, fa que la seva proposta pugui ser més ben rebuda, com fou el cas, abillat amb els referents existencials i cosmològics dels quals va parlar el compositor. Un referent cosmològic que, curiosament, també és present a la veïna sala Tallers del TNC, que estrena aquest mes de març l’obra Voyager, de Marc Angelet, en el marc del Projecte T6 (una iniciativa que serveix per donar un espai fix a joves veus, en aquest cas de la dramatúrgia, en un model que també es podria tenir en compte en el món de la composició, amb la creació de residències o fórmules semblants).

Però tornem a L’Auditori. Pel que fa a la interpretació de Karst-Chroma II i d’InFall-Chroma III, es fa difícil valorar la correspondència entre el resultat sonor i allò que hi ha escrit a la partitura, si tenim en compte que Parra aposta per sonoritats subtils, i que, en canvi, quelcom tan bàsic com un pizzicato era atacat a destemps pels membres de l’orquestra. Però llevat d’aquestes i altres qüestions de netedat i diligència orquestral, la presència de Lothar Zagrosek al capdavant de l’OBC va permetre escoltar una bona defensa de les obres de Parra, i va deixar entreveure la seva evolució cap a un llenguatge harmònic més ric i una encara més gran organicitat compositiva.

Per tornar al principi de l’escrit, direm que l’obra de Mahler, al seu temps, tampoc no fou consagrada pel públic, que –ni que ara ens pugui semblar estrany– se l’estimava més com a director que no pas com a compositor… A les mans de Zagrosek, el primer i l’últim moviments de la seva Cinquena sonaren molt mastegats, molt ben dits de cap a peus, en la línia de les grans interpretacions vieneses de temps enrere, amb un tempo no pas feixuc, sinó ben articulat. I comptaren, com la resta de moviments, amb les fantàstiques actuacions solistes de trompeta (bravíssima Mireia Farrés), trompa (molt efectiu Juan Manuel Gómez en el seu compromès paper), fagot, oboè o trombó. Com fou igualment destacable el molt bon gust amb l’arpa de Magdalena Barrera en el famós “Adagietto”; un moviment que, tanmateix, no aconseguí posar la pell de gallina, ja que la carnositat de la corda s’ha de poder sentir amb generositat també en el registre agut. Al segon i tercer moviments, hi faltà aquella elegància vienesa que s’ha de dur, gairebé, a l’ADN. Però no foren poques les vegades que semblava aflorar aquest esperit. Si Zagrosek ve més per aquí (tant de bo!), potser l’orquestra aconseguirà incorporar-lo…, i tindrem, com en aquest cas, meritòries estrenes i meritòries interpretacions d’obres ja consagrades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *