Subscriu-te

‘Mongrel’: danses sobre l’estrany

© Mats Bäcker
© Mats Bäcker

MONGREL. Coreografia i direcció: Marina Mascarell. Producció: GötenborgsOperans Danskompani. Composició i interpretació musical (violoncel): Chris Lancaster. Compositor, disseny de so i interpretació musical (veu i música electrònica): Yamila Ríos. Dramatúrgia: Bodil Persson. Escenografia i disseny de vestuari: Kristin Torp. Disseny d’il·luminació: Loes Schakenbos. Percussionista: Maths Tärneberg. Text: Jérôme Delbey, Toby Kassell, Marina Mascarell. Assistent de la coreografia: James O’Hara. Ballarins: Astrid Boons, Jérôme Delbey, Toby Kassell, Maxime Lachaume, Fan Luo, Waldean Nelson, Anna Ozerskaia, Dorotea Saykaly, Ekaterina Shushakova, Florian Teatiu, Lee-Yuan Tu, Arika Yamada. MERCAT DE LES FLORS. 6 DE MAIG DE 2016.

Per Clàudia Brufau

“Lagom, lagom, lagom”, crida un home mentre deu ballarins li emmarquen el coll amb un acordió colossal de cartró. Mongrel entra pels sentits i sacseja el pensament, a través del moviment, el so i la llum que floten sobre una energia contínua. La direcció de la GötenborgsOperans Danskompani va encarregar a la coreògrafa valenciana Marina Mascarell un espectacle per indagar en la llei de Jante (Jantelagen), un terme que va aparèixer per primera vegada a la novel·la Un fugitiu creua les seves petjades (1933) d’Askel Sandemose. Aquesta llei és una recopilació de deu manaments de Jante, un poble fictici de Dinamarca, que reflecteix la mentalitat i l’actitud de la comunitat rural escandinava davant l’èxit o la singularitat dels individus.

L’escenari de la Sala Maria Aurèlia Capmany lluïa nu i vast, custodiat a dreta i esquerra per tres músics: Chris Lancaster (violoncel), Yamila Ríos (veu i electrònica) i Kristin Torp (percussió). El cello i la veu embolcallaven els ballarins, un tambor fet de gel es fonia, i els sons electrònics hi aportaven una arquitectura freda. Onze ballarins vestits amb tons blancs i beix –l’elenc està format de dotze ballarins, però un estava lesionat– manipulaven acordions de cartró, amb els quals esbossaven espais, objectes i paisatges al llarg de la peça. L’attrezzo ideat per Kristin Trop s’integrava entre els intèrprets. Un tret comú en l’obra de Mascarell: “M’agrada que l’escenografia sigui un ballarí més.”

© Mats Bäcker
© Mats Bäcker

El paper de l’estrany es transfereix d’un ballarí a l’altre. El rol que pren l’individu envers el col·lectiu i viceversa s’altera segons qui l’encarna: de la curiositat que suscita el nouvingut a l’odi pel foraster. El mot mongrel significa mestís i sovint és utilitzat com a insult. La coreografia explora un gran ventall de possibilitats a partir del moviment en ensemble i contrast amb el gest personal. Hi ha una qualitat homogènia quan el conjunt llisca a ràfegues per tot l’escenari, però quan un d’ells s’allunya de la massa, el moviment del ballarí/ballarina en qüestió es transforma: destaca, com el sinuós solo de Waldean Nelson. Però, en els solos i els duets no només hi ha un desplegament de personalitat, sinó també els conflictes que habiten en un mateix.

Mongrel és una obra d’art plàstic abstracta i visceral: esculpida en moviment per Mascarell i emmarcada per la il·luminació de Loes Schakenbos. Una de les imatges més colpidores i belles de l’espectacle és quan el grup xucla una de les ballarines com si el vent li agités els cabells i cada múscul del cos. Ella acaba despullada al terra i defallida, humiliada per una colla d’insensats. En un altre moment, la comunitat es converteix en una manada de gossos rabiosos que borden a l’estrany. Els lladrucs dels ballarins semblen de gossos reals, però la ràbia i enveja que se’n desprèn sona ben humana. Dos dels ballarins s’embarquen en converses filosòfiques i polítiques al llarg de la peça, uns diàlegs en què traspuen els temes d’una manera més literal o metafòrica –com quan reciten races de gos. La paraula sueca Lagom, amb què he començat aquest text, indica “anar fent”, o “la justa mesura”; de fet és una expressió multiús a Suècia que ve dels víkings. I és més, reflecteix en bona part la psique d’aquesta societat que intenta mantenir l’equilibri, que la gent sigui modesta i eviti els extrems. Mongrel evoluciona en espiral tal com llisquen els ballarins sobre l’escenari, els diàlegs funcionen com a petites píndoles de reflexió que emmirallen el moviment, i de retruc les contradiccions de la societat sueca col·lideixen.

© Mats Bäcker
© Mats Bäcker

Estranger. Immigrant. Gairebé tots els ballarins d’aquesta companyia són de fora de Suècia, de disset països diferents. Ells mateixos s’han hagut d’adaptar a aquest país que a vegades envegem tant –perquè sembla que funciona millor. Al col·loqui posterior a la funció, Mascarell va explicar el procés d’investigació i creació, un camí llarg i intens en el qual va fer un estudi de camp partint d’un grup de suecs, bibliografia, filmografia escandinava i, fins i tot, alguna conversa molt fructífera amb un taxista, per la qual va reforçar la presència dels gossos a l’espectacle. Els ballarins mateixos van treballar en la seva pròpia experiència a Suècia. Mongrel, però, no és només una radiografia de Suècia, sinó una manera de qüestionar el perquè no deixem que entri un estrany en la nostra vida, comunitat o continent. És una història universal i eternament actual. Mongrel penetra, s’infiltra sota la pell per la manera com Marina Mascarell se serveix de la dansa per qüestionar, per com commou a través dels paisatges inhòspits del comportament humà.