Subscriu-te

Crítica

Murmuris de llum fosca

© Xell Mas

CICLE DE MÚSICA PER A COBLA/BARNASANTS. Cobla Sant Jordi i Roger Mas. L’AUDITORI. 24 DE MARÇ DE 2012.

Per Josep Pasqual

Potser sí que és cert que en la genètica del so de la cobla hi ha un deix de feréstec. No és el tret que més en destaquen els qui hi són més propers, però en la promoció de la seva proposta amb la Cobla Sant Jordi, Roger Mas hi ha anat una mica més enllà i l’ha definit com a salvatge. És cert que si la cobla genera passions és molt probablement per aquest caràcter, però vistos els resultats, cal resoldre que el que realment buscava Mas amb la Cobla Sant Jordi estava molt lluny de la salvatgia. Més encara amb els arranjaments de Xavier Guitó, el “traductor” del llenguatge Mas a l’idioma cobla (segons el mateix Mas), perquè si calgués destacar una única cosa del seu recital a l’Auditori de Barcelona, hauria de tenir molt més a veure amb l’intimisme, amb l’harmonia, amb l’expressió poètica. Amb l’atmosfera amable d’un vespre serè. El so de la Cobla Sant Jordi es va emmotllar en aquesta mena d’esfera irreal i lluminosa, realçada per la màgia de les sigil·loses boires juganeres amb què la van embolcallar Mas i Guitó.

En la penombra d’un Auditori ple de públic i d’expectatives, les gairebé dues hores de recital van oferir diferents moments de llum. Probablement El dolor de la vellesa és el tema que va demostrar més capacitat de connexió immediata entre el solista i la cobla, i també de tots plegats amb el públic, però va ser en els moments de màxima introspecció de Roger Mas que l’emoció es podia palpar. Entre aquests, el geni d’Emboscat i l’energia d’El rei del núvols, però molt especialment els duets de la veu de Mas i el tible de Marc Timón a Si el mar tingués baranes, i la malenconia distreta d’El vals de la ginesta amb què l’oïdor es pot traslladar tel·lúricament a un dels espais més evocadors de Berga. En aquest treball, Mas ha volgut retre homenatge a alguns dels seus referents musicals, tot i la responsabilitat que comporta abordar temes que jauen còmodament en la memòria col·lectiva. Reprendre temes que ja han adoptat el caràcter de mite sota una versió molt concreta és arriscat, sobretot si la nova versió no l’ha de superar. Potser aquesta va ser la pedra a la sabata d’un recital en què cançons com L’aigle noir i La bien pagá van obligar el respectable a tenir massa presents aquestes versions de referència, una consideració que es podria fer extensiva a les versions de temes populars. En El testament d’Amèlia, a Mas se li va fer especialment complicat fer la rèplica a un molt més que excel·lent Enric Ortí de solista de tenora, i malgrat el deix de fi de festa (va ser una propina), en La Santa Espina el cantautor es va veure superat per una cobla sublim en un terreny que té molt apamat, cosa que ja havia demostrat amb encara més plenitud en una especialment atractiva versió de la Muixeranga en què els tibles van oferir una lliçó de conjunt instrumental. Els diferents punts àlgids del concert van fer curta una vetllada que es pot reviure a través de l’interessant treball discogràfic, enregistrat en directe a Solsona i il·lustrat màgicament per Perejaume.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *