Subscriu-te

Crítica

Música amagada…, però tanmateix música

La mezzosoprano Anna Alàs amb l’Ensemble Daimonion
La mezzosoprano Anna Alàs amb l’Ensemble Daimonion

RESIDÈNCIES MUSICALS. Anna Alàs, mezzosoprano. Ensemble Daimonion. Obres d’Alessandro Stradella, Giovanni Legrenzi, Antonio Vivaldi, Georg Friedrich Händel i Angelo Corelli. AUDITORI LA PEDRERA. 17 DE MARÇ DE 2013.

Per Jaume Comellas

Òbviament, el títol no fa referència a la celebració d’aquest recital al soterrani d’un edifici –d’un extraordinari edifici i un acollidor i elegant auditori, per descomptat–, sinó al fet que per circumstàncies dissortadament de molt fàcil comprensió, l’esdeveniment va restar massa desconegut del públic potencial que mereixia i que no va tenir immerescudament. I que, tot sigui dit també, mereix el cicle en conjunt. Una iniciativa que cerca ni més ni menys que promocionar tres artistes joves carregats de mèrits i de futur –la protagonista del recital que ens ocupa i els pianistes Lluís Grané i José Enrique Bagaría–, que a més ho fa amb tres propostes cadascuna creativa i variada, no mereix estar tan absent de ressò mediàtic com ho està essent. Però aquest és un problema del sistema –mediàtic–, el funcionament del qual hauria de fer caure la cara de vergonya a molts dels que des de molts nivells hi tenen responsabilitat.

Però deixem-nos de fer-nos el cor agre i somriguem satisfets tan àmpliament com cal en la constatació del gaudi d’un recital imaginatiu i interessant com a concepció i idea, i molt ben resolt en el pla interpretatiu. La mezzosoprano terrassenca Anna Alàs, cada dia més profeta… a terres alemanyes, va mostrar una vessant compromesa de la seva categoria en abordar el delicat repertori barroc, tan obert a ortodòxies i heterodòxies des del punt de vista del concepte de la seva assumpció; i qui tingui la veritat absoluta que aixequi la mà. Al marge de consideracions sobre pureses estilístiques dogmàtiques més o menys fiables, va fer allò que cal fer: en primer lloc bastir un programa ben pensat, a redós de diferents visions del tema “amor de parella”, i després servir-lo amb exquisidesa i finor expressiva, deixant fluir la música amb musicalitat natural, sense artifici de cap mena, ni cercar trucs o piruetes épatants; i, per tant, amb un gran respecte pels continguts de les obres.

Dominadora còmoda dels recursos bàsics –agilitats–, va lluir aquesta veu bellíssima de mezzosoprano tan ideal que posseeix, damunt de la qual va construir un discurs d’una gran transparència i naturalitat –no ens reca insistir en aquest concepte. Mai no va caure en l’exhibicionisme, ni en el recurs a ornamentacions buides de contingut; i mai, tampoc, no va pretendre establir càtedra, però tanmateix va fer música, molta música.

Al seu costat es va produir la descoberta d’un grup, l’Ensemble Daimonion –clave, violí barroc, tiorba i cello barroc–, que a part d’acompanyar molt bé les tres  intervencions de la cantant més la propina, va actuar en solitari. Es tracta d’un conjunt format per quatre intèrprets molt sòlids, que també tenen en la devoció, en la implicació i en la vivència íntima de la música un component cabdal. També aquí no hi ha lloc per als recursos espuris; el gran referent és la cerca de l’autenticitat/sinceritat/austeritat potser portada a límits fins i tot extrems en tant que hom corre el risc d’esdevenir marginador de l’espectacle.

Música amagada, sí, però tanmateix Música.