BARNASANTS. “Ovidi 25”. Diversos intèrprets. Cançons d’Ovidi Montllor. CENTRE CÍVIC COTXERES DE SANTS. 24 DE GENER DE 2020.
Veure l’Ovidi (Ovidi Montllor i Mengual: Alcoi, 1942-Barcelona, 1995) “no com un mite sinó com un company que ens fa costat en els moments bons i en els dolents”, aquest és el principi des del qual es va plantejar l’homenatge al recordat cantautor, rapsode i actor que, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva desaparició, va omplir a vessar el recinte de les Cotxeres de Sants la nit del divendres 24 de gener en la inauguració de la també vint-i-cinquena edició del festival Barnasants.
Tot i la inqüestionable idoneïtat de l’acte, el cert és que recordar una de les figures més carismàtiques i estimades que ha donat el moviment de la Cançó no és pas cosa nova. Com deia el periodista Jordi Bianciotto fa uns dies a les pàgines d’«El Periódico», “cada vegada que s’acosta un aniversari rodó al voltant d’Ovidi Montllor, brollen a Catalunya els vestigis d’una vella mala consciència: torna aquella idea que el país no va tractar bé l’autor d’Homenatge a Teresa en el seu últim tram de vida, quan va deixar de gravar discos i se li van tancar tantes portes, també les institucionals”. I per tant, “com si volguéssim donar-li ara tot allò que llavors li vam regatejar, li dediquem sentits recordatoris i homenatges”.
Té raó, Bianciotto, en el seu comentari. Però també és cert que, singularment, la figura d’Ovidi continua ben viva i present a partir del fet que una generació que ni tan sols havia tingut l’oportunitat de veure’l en directe sobre un escenari, el recuperés una dècada després de la seva mort. Una generació contestatària i compromesa que, com deia un altre crític en acabar l’acte, “curiosament va passar directament del rock radical de Kortatu a l’Ovidi. I se’l va fer seu”.
Fill d’una família obrera a l’Alcoi de la postguerra, es va veure obligat a començar a treballar quan només tenia 12 anys. La llista d’oficis que va exercir ja és llegendària: mecànic, adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer, reporter o comptable figuren a la llista. El 1959, amb 500 pessetes i una maleta, va arribar a Barcelona. Una dècada després gravava el seu primer disc, La fera ferotge, una àcida crítica al franquisme, i començava també el seu ferm compromís amb la poesia catalana que l’acompanyaria fins a l’últim dia de la seva vida i que el convertí en veu de referència per a autors com Salvat-Papasseit, Espriu, Pere Quart, Segarra i molt particularment Vicent Andrés Estellés.
Sens dubte, l’actitud insubornable d’aquest artista polifacètic, l’honestedat d’aquest home de profund compromís social amb la seva cultura i la seva llengua –es definia com “un català de València”– i el seu tarannà afable, senzill i proper es troben en l’arrel d’aquesta empatia que suscita la seva figura i que permet que altres veus vulguin seguir agafant el testimoni de la seva, tan especial, tan inoblidable.
Aquest és el cas del col·lectiu artístic que va protagonitzar el recital del passat divendres, Ovidi 25, un grup integrat per Borja Penalba, David Fernández, David Caño i Mireia Vives; el qual, en una versió anterior en format de trio –encara sense la incorporació de Vives–, ja havia figurat en la gènesi d’aquell altre homenatge celebrat al Palau de la Música Catalana el 2006 i enregistrat en disc, L’Ovidi se’n va a Palau, que va ajudar una nova generació a descobrir la figura del cantautor d’Alcoi.
Ara, el concert homenatge del 2020 va lliscar durant més de dues hores amarat d’una forta càrrega reivindicativa i política. El músic, periodista i exdiputat de la CUP David Fernández va ser l’encarregat de portar el fil conductor de la vetllada entrellaçant els temes musicals amb un discurs que exaltà la “radical vigència” d’Ovidi en un moment en què les desigualtats socials continuen sent d’urgent actualitat.
A partir de clàssics de l’alçada de M’aclame a tu o Va com va, el muntatge va voler fer un repàs de la figura polièdrica de Montllor en la seva triple vessant “d’artista, cantant i pallasso”, amb el substrat ferm de la guitarra del valencià Penalba –pilar musical del projecte–, la veu jove de Vives i la paraula poètica de Caño. Tampoc no hi faltaren les col·laboracions: Alfons Om, de VerdCel, va posar força vocal a El meu poble és Alcoi i qui fora còmplice artístic insubstituïble d’Ovidi, Toti Soler, comparegué per interpretar el tema que aquest li va dedicar, Què et sembla, Toti?, a més d’acompanyar amb la seva guitarra un dels moments més emotius de l’acte, l’Homenatge a Teresa, que Vives va cantar asseguda als peus del guitarrista i amb un retrat gegantí de la dona que inspirà aquell record com a teló de fons.
Al final, la sensació àmpliament compartida que l’Ovidi, lluny d’haver marxat, és més present que mai. Perquè, com va dir Fernández, ell és “principi i final per poder tornar a començar”. Sorneguer, el d’Alcoi ja ho havia anticipat. “Tot ben senzill / i ben alegre. / Em creureu mort./ Jo no hauré mort. / Faré vacances!”
“Ovidi 25” tornarà a presentar-se el 15 de febrer al Teatre Plaza de Castelldefels, el 22 a l’Auditori de Girona, el 14 de març al Conservatori de Manacor, el 27 a l’Auditori Municipal de Vilafranca del Penedès i el 29 de març al Teatre Municipal de Balaguer.
Imatge destacada: foto promocional del concert amb (d’esquerra a dreta) David Fernández, Borja Penalba, Mireia Vives i David Caño
