Subscriu-te

Protoòpera ‘buffa’ barroca

PLATÉE de Jean-Philippe Rameau. Llibret: Jacques Autreau. Marcel Beekman, Jeanine De Bique, Emmanuelle de Negri, Emilie Renard, Cyril Auvity, Edwin Crossley-Mercer. Les Arts Florissants. Direcció: William Christie. LICEU. 3 DE FEBRER DE 2021.

La interpretació de música preclàssica inevitablement presenta l’ombra del dubte de la fidelitat a l’original; especialment, força especialment, si es tracta d’obres líriques. No cal insistir sobre quin ampli marge de discussió ofereix aquest aspecte, oimés quan els estudis musicològics obren constantment un ampli terreny a l’especulació, científica, a vegades atenta, si cal, a criteris dissonants.

És el cas, d’antuvi, d’una òpera escrita fa gairebé tres segles, en un context del que podríem anomenar negoci musical, tan divers de l’actual; per tant, propens a canvis pel que fa a percepcions. Una discussió en aquesta línia ens permetria un enfilall dialèctic inacabable. O, tot el contrari, fàcilment estroncable. I en aquest context, aquesta discussió, el que la deixa resolta és la petja d’autenticitat i de grandesa que ofereix avui i ara la seva versió. O la versió de què acabem de gaudir; perquè imposa deixar de banda aspectes, com a exemple inicial, la generosa composició de la plantilla orquestral i coral, l’estilística cantora dels solistes, possibles reduccions d’alguna parcel·la de la partitura…

A partir d’aquí, queda la gran veritat: que s’ha pogut gaudir d’una proposta enormement gratificant. Els possibles prejudicis des d’aquesta perspectiva de la gratificació que podien venir de la distància formal de l’obra, la que va del món barroc al romàntic habitual, ha estat superada per la veritat que emergeix de l’obra d’art veritable, valgui la redundància. Aquest és un territori que acaba imposant-se, perquè és el confluent en tota manifestació artística al marge dels condicionants circumstancials que es vulguin. Entre els quals, en aquest cas, un que podia resultar problemàtic –versió de concert escenificada– i que tanmateix va resultar d’una fluïdesa i eficàcia de percepció notables.

Rameau és una de les columnes de la música barroca francesa. Dos anys més gran que J. S. Bach, es mostra aquí com un dominador excel·lent de l’ofici de compositor líric i, a redós d’un argument banal, vesteix una obra molt terrenal, allunyada del món habitual a l’època de la mítica clàssica, per esdevenir una comèdia autèntica –no és exagerat parlar d’una protoòpera buffa–, en què la lleugeresa de l’argument és servida per la idoneïtat exacta d’una partitura ben identificada amb l’objecte argumental. I aquí només caldria afegir-hi, “l’espectacle està servit”.

Sí, servit, valgui una nova redundància, per un equip artístic d’una categoria considerable; d’una capacitat per respondre a tots els esculls identitaris de la proposta amb tota idoneïtat. William Christie, el creador de Les Arts Florissants, n’ha ofert una versió més aviat generosa en el que podríem anomenar empatia sonora, i també empatia dels tempos; uns tempos lleugers, més propensos a la vivor que no austers, que encaixaven perfectament amb les característiques més genuïnes de l’obra; i tot plegat ha afavorit el component espectacle. El conjunt instrumental-cor dona una sensació de perfecció viva o vital esplèndida i alhora hom hi ha de destacar el treball excel·lent del quadre de cantants –i, compte, actors– que serveixen de manera natural la proposta. I sense que el que podríem anomenar esperit d’equip pertorbi de destacar el treball del principal protagonista, Marcel Beekman, que amb la seva extraordinària autoritat vocal i la seva generositat actoral ha deixat una petja particularment sensible. Com també el cant deliciosament musical i refinat de Jeanine Da Bique: una artista tant o més que cantant, i el matís no és balder, amb un futur lluminosíssim.

Imatge destacada: (c) Toni Bofill.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *