Subscriu-te

Crítica

Pur romanticisme

© Lorenzo di Nozzi

Palau 100. Mahler Chamber Orchestra. Monteverdi Choir. Gert Voss, recitador. Dir.: Sir John Eliot Gardiner. Obres de Schumann. Palau de la Música. 13 de febrer de 2012.

Per Mercedes Conde Pons

Hi ha concerts que generen expectació. I hi ha altres concerts que, més aviat, deixen en l’aire la flaire d’una nit antològica. La roda de premsa matinal prèvia al concert, en què bàsicament es presentava el projecte de la Mahler Chamber Orchestra i se celebrava tenir al capdavant, per primer cop, la batuta del mestre anglès John Eliot Gardiner, ja feia presagiar la segona opció. Mitomanies a banda, John Eliot Gardiner té una presència que omple l’espai on es troba d’una energia especial, barreja de la saviesa que atorga l’edat i un esperit juvenil i ansiós per gaudir de la música i la vida que es manifesta, sobretot, en una mirada picardiosa, com d’adolescent.

La Mahler Chamber Orchestra, aquesta formació simfònica jove –de tan sols 15 anys d’existència–, que compta amb els millors músics d’orquestres internacionals que es reuneixen com si es tractés d’una colla d’amics, pel gust de fer música junts, tenia per primer cop en un dels seus projectes el lideratge de Sir John Eliot Gardiner. Un projecte en què, a més, calia incloure la participació del Cor Monteverdi –un dels millors cors dels nostres dies– per a un programa íntegrament dedicat a l’obra de Schumann.

Cal assenyalar-ho i, crec que no és gratuït, esmentar la professionalitat del projecte que es va presentar dilluns al Palau de la Música Catalana. Programa coherent i generós: dues obres per a cor i orquestra, una simfonia i una obra dramàtica amb narrador, cor, solistes i orquestra amb participació d’orgue (el del Palau, òbviament). Conjunts i músics professionals implicats i que, a més de fer gaudir, gaudeixen fent música. Tot plegat –una autèntica meravella– fa pensar que estem massa acostumats a acceptar concerts en què la dinàmica de la gira porta els músics a actuar per inèrcia. La reflexió és inevitable.

El concert va començar amb Nachtlied, op. 108, amb la qual de seguida va quedar palesa una dada: el Cor Monteverdi pot presumir de ser una formació que gairebé toca la perfecció gràcies a tenir en les seves files un gruix d’intèrprets joves amb una tècnica de cant natural i, per sobre de tot, que gaudeixen fent música. Només cal veure l’expressió de les seves cares per confirmar-ho. Això es va acabar de fer patent amb el Requiem für Mignon, op. 98b, en què els solos eren assumits per diferents veus del cor, joves, ben formades, homogènies i amb una característica comuna: musicalitat extrema i una flexibilitat en la resposta al gest del director mai vista. Cap entrada fora de lloc, cap tancament de frase inestable. El grau d’empastament i coordinació era tal, que l’oient semblava veritablement estar davant de cordes úniques, fetes d’una matèria enigmàtica.

Mentrestant, la Mahler Chamber Orchestra –que a les seves files també compta amb joves músics d’una mitjana d’edat situada en els trenta i pocs anys– es mostrava totalment receptiva a les inflexions proposades per Gardiner, marca de la casa, que ens va mostrar un Schumann molt més dinàmic i lleuger del que ens ha acostumat la tradició romàntica. De fet, aquest era veritablement el romanticisme en estat pur que ens transporta a la sublimitat de C. D. Friedrich o la tenebrositat de Lord Byron. La interpretació de la Simfonia núm. 4 de Schumann –en la versió primigènia, del 1841– va ser d’antologia, amb una energia bullent i un caràcter juganer mai vist abans en altres lectures d’aquesta partitura, a la qual cosa contribuïen sens dubte els músics de la Mahler Chamber –violins i violes dempeus, quin gran encert!– en un fluir constant dirigits per la batuta àgil i entremaliada de Gardiner. Entre els joves, ell era sens dubte el més jove.

La segona part la configurava el poema dramàtic en tres parts Manfred, obra poc interpretada i de caràcter desigual, amb moments molt brillants, com l’obertura o l’escena final amb els cants del monestir, però amb d’altres massa alentits per un text, d’altra banda, força críptic i molt afí al caràcter de l’època. Malgrat això, la sonoritat de l’alemany parlat acompanyava, gràcies també a la bona tasca recitadora de Gert Voss. Cal celebrar la introducció dels subtítols en català en una pantalla –potser un pèl petita– situada a l’escenari, per completar la il·luminació tènue que també permetia seguir el text en el programa de mà. Els solistes del Cor Monteverdi que van intervenir van posar en evidència una de les claus de l’excepcionalitat d’aquest cor: cadascun dels membres integrants són autèntics cantants solistes, capaços de dur a terme una carrera individual amb molts més motius, fins i tot, que d’altres que ho fan arreu del món.

Novament la Mahler Chamber Orchestra –en les files de la qual participen cinc músics espanyols– va demostrar que hi ha altres maneres de fer música, no només a nivell musical, sinó també organitzatiu. La flexibilitat que atorga als músics sentir-se part i responsables de la comunitat que configuren, la joventut pròpia de l’edat i una mentalitat oberta, fa que només puguin treballar amb directors que, com ells, comparteixen aquesta manera de veure la vida. Directors, doncs, joves, com Daniel Harding o Pablo Heras-Casado, però també com Claudio Abbado, Roger Norrington, Esa-Pekka Salonen, Daniele Gatti i, ara, Sir John Eliot Gardiner.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *