Subscriu-te

Purcell a L’Auditori

Le Concert Spirituel. © Eric Manas (foto d’arxiu)
Le Concert Spirituel. © Eric Manas (foto d’arxiu)

MÚSICA ANTIGA. Festival Purcell. Le Concert Spirituel. Dir.: Hervé Niquet. L’AUDITORI. 13 DE DESEMBRE DE 2016.

Per Martí Sancliment Solé

Dimarts passat, 13 de desembre, L’Auditori situava enmig de la seva diàfana Sala Pau Casals la música expressiva i minuciosa d’un dels més grans compositors anglesos: Henry Purcell, i la mesurada interpretació que en féu Hervé Niquet al capdavant de Le Concert Spirituel.

La invenció de Purcell era inesgotable. Pel seu cap transitaven melodies constantment, harmonies suggeridores i seductores que acariciarien les oïdes del seu públic tot presentant-los un estil ple de novetats i personalitat; l’inigualable estil de Purcell. Des de les finestres de casa seva, al Dean’s Yard de Westminster, la vista fàcilment devia arribar a contemplar els murs de l’abadia centenària i, a escassos metres, sentir el pes de l’imponent palau. Tota la seva vida degué viure atrapat entre aquests monumentals temples del poder anglès, mentre que la seva originalitat i el seu esperit el feren viatjar molt més enllà, als remots racons de la creació.

La seva ploma era àgil i el seu estil sintetitzava d’una manera sorprenent i lliure les influències de la música italiana i francesa, alhora que recollia el llegat de la tradició anglesa, tan ben expressat pel seu contemporani John Blow i transmès a Purcell per la influència de Locke, Dowland, Gibbons o Lawes. En un context de tensió religiosa i social, enmig de la Restauració anglesa, la música de Purcell semblava fluir més enllà, a través de la franquesa emocional i el caràcter expressiu, afectat i sinuós de les seves obres.

Tots aquests elements, sumats a la seva particular sensibilitat, la notable poètica, el color i la claredat de les seves obres, convertiren Purcell, a més, en un compositor especialment dotat per al teatre. Purcell fou un geni avant la lettre, un d’aquells esperits que transcendeixen una època i que estan destinats a obrir noves portes per on canalitzar la voràgine artística i creativa. El gentleman de Westminster fou un artesà minuciós a l’hora de combinar la música amb paraules, de dotar de vida i cos els significats de les seves odes, himnes, motets i òperes mitjançant una retòrica genial que tenia la capacitat de condensar els estats d’ànim expressats en el text. Però si bé coneixem els cims fins als quals arribà el compositor, la seva vida breu no li va permetre concloure el camí que havia iniciat amb Dido and Aeneas, consolidar l’òpera anglesa.

Al cap i a la fi, els elements més revolucionaris i innovadors de Purcell no els trobarem en les seves comèdies musicals, sinó, més aviat, en múltiples de les seves obres per a la cort i l’Església, carregades totes d’una força emocional sorprenent, d’una austeritat que revelava l’essència del moment, d’allò que es pretenia comunicar, bo i fent ús alhora de l’ostinato sobre el qual es teixien certes llicències harmòniques, a voltes dissonants, que subratllaven no només la poètica de la seva música, sinó també de la mateixa literatura sobre la qual s’inspiraven les seves obres.

El concert s’inicià amb l’Oda per a l’aniversari de la reina Mary, Z. 323, composició del 1694 que, gràcies a un text de Nahum Tate, convidava el públic a introduir-se en la particular interpretació de Le Concert Spirituel:

Come, come ye Sons of Art

Come, come away

Tune all your voices and instruments play

To celebrate this triumphant day

(Veniu, veniu fills de l’Art, / veniu, acosteu-vos, / harmonitzeu les veus i toqueu els instruments / per celebrar aquest dia triomfant).

Des del principi, la interpretació es caracteritzà per una precisió absoluta en el fraseig, que alhora augmentà l’agilitat i lleugeresa. La interpretació es caracteritzà també per una elegant austeritat, tot enriquint el color instrumental amb dos llaüts, dos oboès i flautes de bec, un fagot, dos violoncels, un orgue positiu, timbales i dues trompetes. Aquesta instrumentació ens apropava, juntament amb la secció de corda, a l’essència del Broken Consort anglès, tan estès durant l’època elisabetiana immediatament precedent a Purcell, si ens basem en algunes fonts del segle XVII que ens parlen del Broken Consort com d’“aquella reunió de diversos instruments per interpretar conjuntament una peça en la qual hi ha […] l’espineta, els llaüts, el violí, les flautes de bec i el trombó o la trompeta per interpretar en una companyia de forma tranquil·la i acordar suaument, bellament, tot afinant en graciosa simfonia” (Michael Praetorius, Syntagma Musicum, 1614-1620). Així mateix, la instrumentació orquestral de Purcell deu també la seva naturalesa a la instrumentació de la cort francesa, de la qual és evident l’aportació organològica, com en el cas de l’oboè.

Un dels errors comesos a l’hora de programar aquest concert fou confiar la potència sonora de Le Concerts Spirituel a la Sala Pau Casals de L’Auditori, en comptes de fer-ho a la més apropiada Sala Oriol Martorell, fet que empetití la formació orquestral i reduí el bell impacte que les músiques de Purcell poden generar.

Tant en l’Oda per l’aniversari de la reina Mary com, sobretot, en la Música per al funeral de la reina Mary, el cor s’expressà amb voluminositat i corpulència, tot fent gala d’una tècnica vocal impecable i d’una bona dicció de la llengua anglesa. Alhora, si en alguns moments del concert es trobà a faltar certa intensitat expressiva, aquesta fou reivindicada per la secció coral en d’altres. De la secció coral destacà el contratenor Yann Rolland, que impregnà de color l’atractiva corda de les contralts.

La segona part del concert fou dedicada enterament a una sola obra, la imponent i brillant Oda a santa Cecília, Z. 328 del 1692, en què la diversitat de dinàmiques fou menys evident que en la primera part, però el resultat continuà essent positiu en conjunt. L’execució de Le Concert Spirituel ens apropava a l’artesania musical amb una interpretació conscient dels detalls interpretatius, especialment en l’elegant baix continu i en els violins i les violes. Així mateix, el color orquestral fou divers, amb la inclusió de les flautes de bec en bell diàleg i contrapunt amb la veu humana. Hervé Niquet, amb la seva direcció contundent i alhora coreogràfica, és un ferm defensor del missatge i l’esperit original de les partitures que treballa, fet que no va en detriment d’una personal interpretació i treball del repertori barroc, que és fàcilment identificable en les seves interpretacions.

Vestit lleugerament a la francesa en el fraseig orquestral, però mantenint el color original en la calidesa de les veus humanes i l’acurat color orquestral, el protagonista acabà essent Purcell i la seva gràcia melòdica i harmònica. Potser és aquesta la grandesa que inspirà, pocs mesos després de la composició de la seva Música per al funeral de la reina Mary, el seu propi epitafi: “Aquí jeu Henry Purcell Esquire, que ens abandonà per anar a aquell lloc beneït i només superat per la seva harmonia” (1695).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *