Subscriu-te

Quartet Casals, una realitat històrica de la música catalana

Quartet Casals. © Martí Artalejo
© Martí Artalejo

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN 2016. Quartet Casals. Obres de Haydn, Xostakóvitx i Ravel. 1 DE SETEMBRE DE 2016. / Anna Lucia Richter, soprano. Michael Gees, piano. Obres de Schubert. 2 DE SETEMBRE DE 2016.

Per Jaume Comellas

Quan es troba en plena celebració dels vint-i-cinc anys del seu primer concert i quan l’edat física dels seus components viu la primera maduresa –o sigui, són joves–, es pot afirmar amb tota convicció que el Quartet Casals constitueix un fenomen en el si de la música catalana; o sigui, un fet extraordinari i excepcional, atorgant a aquests conceptes la dimensió més falaguera. Tot gaudint d’un moment d’excel·lència privilegiat –en parlarem més endavant–, ha aconseguit ser el conjunt de cambra del país amb una història més important en tots els sentits: els al·ludits de permanència i qualitat, i també, i molt important, el d’una dedicació professional consolidada i estable. I remarco aquest aspecte perquè és un dels que ofereix més problemes en el si d’un “sistema musical” en el qual un factor avui tan cabdal com és el del management/promoció no ha aconseguit un pes i una capacitat d’incidència prou consistent. Per tot plegat, insisteixo en això, el Casals és un conjunt fita i referència en la història de la música catalana.

A Vilabertran va oferir un concert transcendent, d’una volada qualitativa fora del comú. I hi va excel·lir per damunt de tot una versió del Quartet per a cordes núm. 8 de Xostakóvitx que exhaureix el diccionari de sinònims més complet. L’obra té una intensitat extraordinària. Nascuda en un context històric tràgic –II Guerra Mundial– i personal dramàtic –malaltia de l’autor–, conté una càrrega emocional rotunda, espessa, intensa… El Quartet Casals va oferir-ne una versió d’una autoritat superba, amb un domini absolut de dos extrems distants: dimensió orquestral ufanosa de l’“Allegro molto” i càrrega emotiva introspectiva dels dos “Largo” finals, en els quals els espectadors vàrem quedar atrapats sense alè; va ser un súmmum de vivències inefables que molt rarament es transmeten en els concerts instrumentals. Així es fa història…

Si en aquesta obra es va concentrar la capacitat de crear emoció, en les altres dues –l’inicial Quartet per a cordes, op. 29/5 de Haydn i el conclusiu Quartet per a cordes en Fa major de Maurice Ravel– es va exhibir sobretot virtuosisme en el sentit més ric del concepte. La versió de l’obra de Haydn va lluir el segell Casals, o sigui un sentit molt precís de la vitalitat, de la força comunicativa, de l’energia extravertida però dominada. Va ser un Haydn que mirava més al futur que no al passat.

En el cas del Quartet de Ravel, la complexitat de l’obra va comportar un tot de tensions intenses, de domini del temps –no exactament els tempos–, del ritme, del silenci, de l’esprit –en el concepte més definitòriament francès– en una elaboració complexa i elaborada resolta des de la contenció, la maduresa i el rigor més absoluts.

Anna Lucia Richter

© Martí Artalejo
© Martí Artalejo

El debut de la jove –amb prou feines vint-i-sis anys– Anna Lucia Richter se situava a l’òrbita del segell de presentacions prometedores a què ens ha acostumat la Shubertíada i de la qual ja hem parlat altres vegades. Es tracta d’una cantant amb una veu encara petita, d’un color especial però bonic, que va començar el recital aparentment una mica a la defensiva, amb un cant que cercava més la perfecció que no pas la comunicació. Tot es produïa sense fissures, però alhora sense la calidesa que en podíem esperar. La segona part, altrament, es va deixar anar més i ens va mostrar una capacitat per crear pathos emotiu i per a la vivència, gratificant. Va saber emprar les seves armes, sobretot en l’aspecte musicalitat, per confegir un discurs ara sí convincent. Va ser un lied formalment ortodox, però intens i ric. Haver-la escoltat en un recital bastit totalment damunt obra de Schubert, amb un fons temàtic força uniforme –reflexió sobre la mort–, no ens permet aventurar-nos en l’ofici d’endevinador; però tanmateix aquesta primera presència ens engresca a una nova oportunitat.

Amb un darrer concert fora del nostre abast, hom pot fer un balanç en conjunt molt positiu d’aquesta edició de la Schubertíada. Per als qui l’hem viscut resten moments d’una grandesa considerable –Goerne i Quartet Casals sobretot–, però també descobertes tan valuoses com les del baríton hongarès Adrian Eröd i l’impacte del debut del tenor suís Mauro Peter.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *