Subscriu-te

Crítica

“Re-crear” i “des-romantitzar” ‘El llac dels cignes’

© Toti Ferrer
© Toti Ferrer

FESTIVAL DE PERALADA. Les Ballets de Monte-Carlo. Lac. Coreografia de Jean-Christophe Maillot. Música de Piotr I. Txaikovski. 26 DE JULIOL DE 2013.

Per Jaume Comellas

Plantar cara a un clàssic i atrevir-se a revisar-lo en profunditat és una tasca en principi arriscada i només apta per a inconscients o bé personalitats amb unes capacitats molt manifestes. Oimés si el clàssic és, com en el cas, una obra amb un historial tan solidificat històricament i tan estimat com el ballet El llac dels cignes, i a més de bracet d’una companyia amb un background –salvant ziga-zagues biogràfiques– tan mitificat formalment com la que ho ha servit. I, naturalment, sortir amb vida de l’intent esdevé un fet important.

I això ho ha aconseguit Jean-Christophe Maillot, director del Ballet de Montecarlo i coreògraf d’una, més que revisió, “neo-visió” de l’esmentat ballet de què acaba de gaudir-se al Festival Castell Peralada. Treballant sobre un cert gruix de fidelitats –partitura, tècnica clàssica i uns certs referents argumentals originals–, el coreògraf francès ha sabut crear una obra nova, una transformació radical de l’original, i oferir-nos un producte ric en suggestions, d’una gran coherència amb una idea preestablerta i configurant un tot d’una enorme càrrega creativa.

Maillot, tal com s’acaba d’exposar, treballa sobre material conegut però el porta al seu terreny; el manipula –fins i tot la partitura no és oferta en la seva totalitat– i el posa al servei del que creu que pot oferir a l’espectador d’avui una obra com la que treballa. Lac esdevé d’aquesta manera una realitat radicalment nova, que fins a un cert punt no ens fa oblidar del tot les versions històriques, que hi manté un indefinible lligam, però que li obre fronts de consideració de gran riquesa.

© Toti Ferrer
© Toti Ferrer

El coreògraf francès, si se’ns permet l’expressió tan de moda, “desconstrueix” l’obra original, en el sentit de prescindir de la concepció narrativa romàntica convencional, per entrar més en el terreny de les tensions i de les relacions més profundes de la condició humana. La lluita entre el bé i el mal com a paradigma bàsic en el context de les pulsions amoroses, un tot mític imperible com a rerefons, enriquit amb el context poètic que suposa la transmutació de la condició animal en la humana.

Damunt d’aquest substrat, Jean-Christophe Maillot ha construït –valgui el contrast conceptual– un discurs d’una profunda i trasbalsadora bellesa; no una bellesa ensucrada i hedonística, sinó, insistim-hi, trasbalsadora en el sentit agraïdament tensional, de no permetre abandonar-se al goig immediat.

Per això compta amb una companyia que per damunt de capacitats exhibicionistes de determinats membres o de cultes vedetístics, posseeix un notable nivell de qualitat i és capaç de servir amb una gran identificació i nivell qualitatiu intrínsec un definitivament gratificant espectacle de ballet.