Subscriu-te

Crítica

Redescobrint Alícia de Larrocha

Alícia de Larrocha

CONCERTS ACADÈMIA MARSHALL. Marta Mathéu, soprano. Mac McClure, piano. Obres de Garriga, Bertrán, Llorca, Mompou, De Larrocha, Zamacois i Toldrà. SALA ALÍCIA DE LARROCHA. 22 DE MARÇ DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

La Sala Alícia de Larrocha de l’Acadèmia Marshall (centenària escola de piano fundada per Enric Granados i continuada per Frank Marshall, Alícia de Larrocha, Carlota Garriga i, actualment, Marta Zabaleta) s’està convertint en un lloc ideal per a la posada a punt de programes de concert i la interpretació del repertori català. L’esperit que es respirava el vespre del dijous 22 de març era el de les trobades informals, però, tanmateix, serioses i amb molt de respecte cap a la música i el ritual concertístic que anys enrere eren habituals a les cases particulars de la societat barcelonina. Un model que sembla haver revifat en època de crisi i que és un dels principals mitjans transmissors de la música catalana, com es va fer palès, per exemple, en aquesta audició.

El concert servia per posar a punt un interessant concert format, a la primera part, per cançons inspirades en poemes del Combat del somni de Josep Janés i, a la segona part, de Joaquim Zamacois, Eduard Toldrà i Alícia de Larrocha. Concretament, d’aquesta darrera, es presentaven en primera audició tres cançons de les vuit que s’han trobat de la pianista i que Mac MacClure i Marta Mathéu tenen previst donar a conèixer en el futur.

A la primera part es van poder sentir dues cançons de Carlota Garriga, Les teves nits i Ja no seràs mai més record, que van mostrar el caràcter melòdic i mediterrani del seu estil. Les cançons de Moisès Bertran, Suau la teva veu i Un horitzó de glòries es van moure per un àmbit més oníric, fent de pont a l’estil de Ricardo Llorca, en dues cançons molt interessants. La primera, La llum, suggeria, en un acompanyament insistent del piano en staccato, els reflexos de la llum sobre l’aigua amb un episodi en què es feia referència a les melodies hispàniques d’influències aràbigues del sud de la Península ibèrica. La segona, Endú-te’m, era una cançó de caràcter molt més romàntic i líric. La primera part es clogué amb Damunt de tu només les flors i Jo et pressentia com la mar en una exquisida interpretació de la soprano Marta Mathéu.

Les cançons d’Alícia de Larrocha que obriren la segona part van mostrar una sensibilitat molt afí als seus mestres. Concretament, En los demás me vengué (fragment de la comèdia de Lope de Vega El anzuelo de Fenisa), porta una dedicatòria “homenaje a Granados”, en la qual es dedueix clarament la línia directa entre el compositor i la pianista. Mi vida es un erial, poema de Gustavo A. Becquer és una cançó trista, en què De Larrocha deixa un final sense resoldre. Finalment, Los dos miedos, de Ramón de Campoamor és una obra més mediterrània i amb una melancolia pròpia del caràcter català.

El concert es completà amb dues cançons de Zamacois i cinc de les cançons d’Eduard Toldrà més excelses del seu catàleg: Maig, Romanç de Santa Llúcia, Festeig, Menta i farigola i Abril, tot arrodonint un programa que esperem que tingui presència en sales més grans del país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *