Subscriu-te

Repte superat

© www.facebook.com/aosarria/
© www.facebook.com/aosarria/

AMICS DE L’ÒPERA DE SARRIÀ. Il barbiere di Siviglia de Giovanni Paisiello. Paula Sánchez-Valverde. Jorge Tello. Marc Sala. Josep Ferrer. Juan Carlos Esteve. Barcelona Concertante. Dir. musical: Asunto Nese. Dir. d’escena: Joan Anton Sánchez. TEATRE DE SARRIÀ. 29 DE MAIG DE 2016.

Per Marc Busquets Figuerola

Des de ja fa dues temporades, els Amics de l’Òpera de Sarrià ens redescobreixen òperes en format de cambra que feia molt de temps que no es veien a Barcelona, i tot i que els recursos són limitats –com sembla que pertoca als nostres temps–, els resultats són sempre satisfactoris gràcies a l’empenta i energia que els nous projectes motiven. Així, si fins ara s’havien ofert títols que rarament superaven l’hora de durada –com La serva padrona o La cambiale di matrimonio, per exemple–, aquest cop l’associació s’ha marcat un nou repte amb una òpera en dos actes en què el total de la representació s’estenia més enllà de les dues hores: Il barbiere di Siviglia, en aquest cas el de Giovanni Paisiello.

Estrenat al Teatre Hermitage de Sant Petersburg el 15 de setembre de 1782, encara quedaven trenta-quatre anys perquè Gioachino Rossini estrenés la seva versió sobre la trama de Beaumarchais al Teatro Argentina de Roma el 20 de febrer de 1816, fet que va fer caure aquesta primera versió de Paisiello una mica en l’oblit davant de la genialitat dels números i el virtuosisme canor de la partitura rossiniana. Un altra raó més per la qual val la pena aquest redescobriment fet pels Amics de l’Òpera de Sarrià i més si s’esdevé l’any en què es commemora el dos-cents aniversari de l’estrena de l’òpera de Rossini i de la mort de Paisiello, que també es produí el 1816, en un dels molts capricis del destí.

Resulta curiós comparar una obra amb l’altra, ja que si el llibret i els personatges són exactament iguals, els dos compositors el resolen de maneres totalment diferents, com queda clar en la romança d’Almaviva, l’ària de la calúmnia, la lliçó de música o en el divertit “Buona sera”. I tot i que les melodies de Paisiello no estan mancades en absolut d’interès, és fàcil caure en les comparacions i veure que, en general, no arriben al punt de genialitat de les de Rossini.

Un dels encerts d’aquestes representacions va ser la direcció d’Assunto Nese davant de l’Orquestra Barcelona Concertante, que, amb el bon nivell a què ens té acostumats, va oferir una lectura embolcalladora i curosa, de la qual només es pot objectar un excés de volum en algunes ocasions, potser atribuïble al fet que la butaca de qui signa aquestes línies estava en un lateral i encara no es coneix bé l’acústica del bufó Teatre de Sarrià.

L’equip vocal va ser sòlid i constituí un altre dels encerts de la producció, bo i destacant-hi l’excel·lent Josep Ferrer, de veu rotunda i ben col·locada, que dibuixà un Bartolo d’alt nivell interpretatiu. Marc Sala, que també és el director executiu de l’associació, exhibí una bona línia vocal i un color interessant que s’adeia d’allò més bé amb el comte d’Almaviva, especialment en la seva romança que en la versió de Paisiello –utilitzada per Stanley Kubrick en l’excel·lent Barry Lyndon– també és d’una gran bellesa i resulta més commovedora que la de Rossini. Cal aplaudir Jorge Tello, que substituí a darrera hora Donato di Goia en el paper de Figaro i que sortí sobradament airós de la interpretació, tant vocal com escènica. Per la seva banda, Paula Sánchez-Valverde va ser una gràcil Rossina d’àgils moviments escènics i amb una veu fresca i transparent. No obstant això, cal que vagi amb més cura amb la línia vocal al registre mitjà i greu, detalls que segurament anirà polint amb el temps, atesa la seva edat. Juan Carlos Esteve també fou un rotund Basilio de cant excel·lent i gran disposició actoral.

La producció firmada per Joan Anton Sánchez traslladava l’acció a la Sevilla dels anys trenta-quaranta del segle XX, sens dubte una de les etapes menys felices de la història d’Espanya, i això ens ho recorda quan Almaviva apareix disfressat de soldat, en aquest cas de falangista(!). Fins aquí, acceptable, ¿però calia que quan es descobreix la identitat d’Almaviva, aquest també fos falangista? Tot i que el moviment escènic funcionà perfectament –amb balls de sevillanes inclosos–, sembla que aquest toc feixista és anar una mica massa enllà per a una òpera com la de Paisiello. En tot cas es tracta d’una anècdota i el que queda és el bon gust de boca que ens deixen els Amics de l’Òpera de Sarrià, i que esperem que continuï la temporada que ve, en el que suposa una alenada d’aire fresc en el panorama musical de la ciutat.