Subscriu-te

Ressons illencs

Qui aquests dies hagi anat a la Sala 1 de L’Auditori, potser haurà quedat sorprès per un altaveu de grans dimensions que hi ha situat al Foyer. Aquest altaveu gegant, obra de l’artista Marc Vilanova, està format per 208 altaveus de mides convencionals que es posen en moviment per generar sons pràcticament inaudibles. El que accionen les 26 targetes de so que controlen el dispositiu no és sols un paisatge sonor de subtileses, sinó una reflexió profunda sobre els límits d’allò audible i sobre el fet musical i tecnològic en sentit ampli. Per això val la pena anar a algun concert dels que es programaran a la Sala Gran de L’Auditori fins al 29 de gener, no sols per l’interès de les obres que s’hi podran escoltar, sinó per exposar-se a la contemplació/audició d’aquesta peça de Vilanova –cal servar el nom d’aquest creador– anomenada Phonos.

Inauguració de l’exposició ‘Ressò’ al Casal Solleric de Palma. (c) Grimalt de Blanch.

L’obra arriba a l’equipament barceloní després de presentar-se com a frontispici d’una exposició que Jordi Alomar (director del Museu de la Música de Barcelona des del juliol del 2021 passat) va comissariar al Casal Solleric de Palma fruit d’un encàrrec previ al seu nomenament. L’exposició, oberta durant el segon trimestre del 2022, duia per títol “Ressò. Art sonor i música experimental a Mallorca” i era la culminació brillant d’un premi de recerca, en un clar exemple a seguir del que hauria de ser la “transferència de coneixement” que tant es reclama a la universitat. Que l’obra que avui ocupa el Foyer de la Sala 1 de L’Auditori es presentés per primer cop en aquesta exposició mallorquina és rellevant no sols per saber-ne la filiació, sinó per intuir per on poden anar els trets al Museu de la Música els propers anys, sempre que la idiosincràsia sovint (polit)bureaucràtica de l’Administració pública es posi al servei diligent i no a la fiscalització esterilitzadora (cosa que passa massa vegades) de les idees d’aquells que estan al capdavant de les entitats culturals del país.

La direcció que pot prendre ara el Museu de la Música, després de l’empremta que hi han deixat Romà Escalas (el seu factòtum) i Jaume Ayats (el seu últim responsable, que el va tenyir amb un caràcter més etnomusicològic), pot intuir-se també en el primer projecte expositiu sobre el qual Jordi Alomar ha pogut imprimir segell propi: la mostra “Xavier Carbonell. L’esmalt clivellat”, on, també fins al 29 de gener, el visitant pot endinsar-se a través de diversos objectes en el món creatiu d’aquest singular compositor barceloní traspassat fa pocs mesos als 69 anys. El documental que acompanya la mostra permet fer-se a la idea d’un home de vida franca, austera i bonhomiosa que, a l’època en què Barcelona se li feia petita artísticament i hauria pogut expandir horitzons a Nova York, Londres o Berlín, va optar per anar al desert (Carbonell dixit) que era la Mallorca dels anys vuitanta per desenvolupar un univers sonor i vital allunyat del main stream i de l’statu quo peninsulars i continentals. Al costat d’aquest documental (vegeu-ne el teaser aquí), Xavier Carbonell (1952-2022) s’expressa també en una miscel·lània de textos dignes d’assaborir, on explica que tria “treballar per Treballar”, “recercar arreu engrunes, petges i batecs de sacralitat” i que escriu música “perquè allò que ja he escoltat i viscut, no em basta”.

Des d’un subtítol difícil de traduir a altres llengües (“Cruïlles, entreforcs, solanes i obagues d’un viure”), els binomis insularitat/continentalitat i centralitat/perifèria que posa en joc la mostra es poden extrapolar a la globalitat del Museu i al rumb que pot prendre els propers anys. Perquè l’exposició és significativa no sols pel que s’hi presenta (la reivindicació d’un compositor no canònic) i per com s’hi presenta (amb la sobrietat i l’honestedat d’allò quotidià), sinó pel fet mateix de presentar-s’hi, ja que també permet intuir les futures línies deliniades per algú nascut no ja fora de Barcelona, sinó del Principat. Si els predecessors de Jordi Alomar (de cabells rinxolats com ell) van contribuir a configurar primerament el fons del Museu i a posteriori el programa d’activitats tal com el coneixem ara, sembla que la mirada no sols musical i musicològica, sinó també sociològica del director actual obrirà les portes del Museu a una major contemporaneïtat que (tant de bo!) permeti atreure nou públic a aquest equipament per convertir-lo en un hub d’idees, projectes i experiències, més que no pas en un magatzem il·lustre d’instruments musicals –cosa que òbviament també és i ha de ser, amb la importància mai prou reivindicada d’una de les millors col·leccions de guitarres del món.

Captura del documental ‘L’esmalt clivellat’ de Domènec Boronat.

La mostra dedicada a Xavier Carbonell a Barcelona és una ampliació de l’espai central de la ja esmentada “Ressò” en què Alomar traçava un recorregut exquisit, multidisciplinari, fresc i seductor per algunes de les experiències sonores més interessants de la Mallorca dels últims cinquanta anys. Contràriament al que podria semblar, la insularitat no fou un element limitador de l’experimentació sonora de Carbonell ni dels seus companys d’illa, entre els quals –més que una sensació de gremi– regnava també una certa insularitat personal. I és que tots ells semblen illes creatives isolades dins d’una illa que per si sola ja les isola, però amb un tret comú que servia de fil d’Ariadna a l’exposició: l’ombra allargada d’un John Cage que –malgrat les promeses– mai no va arribar a tornar a l’illa on als 18 anys va decidir dedicar-se a la música; un fet i una promesa incomplerta que sembla que van insuflar una vivacitat majúscula a allò que passà musicalment a la Mallorca del post-68, amb figures capdavanteres com Ramon Codina (un pioner), Antoni Caimari (un visionari), Pedro Trotz (un autodidacta underground) i un llarg etcètera de músics sense els quals no podríem entendre d’on pouen certes sonoritats electròniques de –per exemple– uns Antònia Font. Però la mostra no es quedava en el fet musical ni en el fet musical masculí, sinó que incloïa una significativa representació d’artistes, moltes d’elles dones, que –des de la dansa, l’escultura, la interpretació o la performance han contribuït a expandir l’univers artístic tant en l’àmbit geogràfic com de gènere (valguin aquí els noms de Montserrat Llabrés, Xesca Salvà, Margalida Vilallonga o Júlia Febrer).

Si bé un repàs exhaustiu i informat de l’art sonor i la música experimental de Mallorca podria haver-se convertit en un recorregut feixuc i esgotador, hom sortia d’aquella exposició amb ganes de tornar a emprendre el recorregut: el control del tempo de visita i de l’atenció del visitant es conduïa de manera intel·ligent amb obra gràfica, retalls de diari, correspondència, projeccions, objectes tecnològics, plantes suspeses, elements interactius, etcètera, en un tarannà llaminer i enriquidor que seria bo que inundés les sales de molts equipaments. Mentre el projecte de Jordi Alomar per al Museu de la Música –que fou escollit per la seva reflexió intel·lectual d’alt nivell”, pel seu “plantejament de modernitat” i per la seva “visió estratègica”– no es pot desplegar a pleret (amb un any al càrrec ha tingut poc marge de maniobra), queda esperar la publicació imprescindible del catàleg de “Ressò. Art sonor i música experimental a Mallorca”.

Mentre no arriba el catàleg o una ideal reprogramació de l’exposició, pot llegir-se’n una crònica inspirada a «L’Avenç» d’aquest passat setembre escrita pel prohom Antoni Pizà. Però, sobretot, podem acostar-nos físicament a un tast en viu d’aquells ressons insulars que aquest trimestre ressonaran quasi imperceptiblement a ben pocs metres l’un de l’altre a Barcelona: Phonos al Foyer de la Sala 1 de L’Auditori i “Esmalt clivellat” a un nou petit espai entre cortines del Museu de la Música. Dues fites rellevants que contribueixen a fer visible allò (quasi) inaudible.

Imatge destacada: Phonos de Marc Vilanova, a l’entrada de l’exposició “Ressò. Art sonor i música experimental a Mallorca”. (c) Josep Barcons.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Molt contents 🤩 del 3r Premi del Concurs Internacional de Música Rising Stars de Berlin!!! @UniMozarteumSbg #musicacambra #trio 📸@sergipanizo

Catorze concerts integren la programació de Nadal del @palaumusicacat, que tindrà lloc entre l'11 de desembre i el 8 de gener. Més informació, al nostre web! http://www.revistamusical.cat/els-amics-de-les-arts-seran-els-convidats-especials-del-concert-de-sant-esteve-2022/

El músic, investigador i divulgador @Pepe_Reche guanya el II Premi @JMCatalunya - @FictaEdicions d'assaig musical català. L'obra premiada proposa la revisió crítica de la recepció a Barcelona de la música contemporània a l’època de l’Orquestra Pau Casals.

El compositor argentí Demian Rudel Rey és el guanyador del Premi Internacional Frederic Mompou per l'obra 'Uenia'. El jurat també atorga una menció honorífica a l’obra 'Joan Mitchell, 1992' del compositor sud-coreà June Young Kim. @FundacioMompou

Segueix-nos a Twitter