Subscriu-te

Resurrecció

© Juanma Peláez

SIMFÒNICS AL PALAU. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Madrigal. Polifònica de Puig-reig. María Espada, soprano. Anna Alàs i Jové, mezzosoprano. Dir.: Víctor Pablo Pérez. Simfonia núm. 2, “Resurrecció” de Gustav Mahler. PALAU DE LA MÚSICA. 7 D’OCTUBRE DE 2017.

Per Miquel Gené

Després de la Novena Simfonia de Beethoven del mes passat, amb la qual iniciava la seva 22a temporada del cicle Simfònics al Palau, l’Orquestra Simfònica del Vallès, que enguany compleix el trentè aniversari, abordava una altra simfonia coral, en aquest cas la Segona de Gustav Mahler, anomenada “Resurrecció”. Una obra monumental no només per la seva temàtica i durada, sinó per la varietat de registres que exigeix a l’orquestra i la quantitat de forces musicals que posa en joc, fins i tot més enllà de l’escenari. Al càrrec d’aquest monument hi havia l’experimentat director convidat Víctor Pablo Pérez i els directors de cor Mireia Barrera, Josep Maria Conangla i Emmanuel Niubó.

La lectura de l’obra que va proposar Pérez es va basar en una idea general de repòs, que construí fent avançar l’orquestra de manera sòlida i amb molt pes, ben ancorada al terra. Ja l’inici de l’obra marcava clarament aquest caràcter, amb la profunditat de violoncels i contrabaixos expressant el dramatisme contingut en les primeres frases. A través d’aquesta idea terrestre Pérez va saber portar l’orquestra pels camins expressius necessaris per explicar convincentment els diferents estats que proposa Mahler, que van des de la foscor de la tomba a la lluminositat de la resurrecció, passant per moments que, com els nostres records, queden tintats d’una nostàlgia benvolent i lluminosa. L’orquestra es va mostrar dúctil i generosa en els registres de color i en la capacitat per modular les dinàmiques des dels passatges més piano fins als estrepitosos fortíssims que demana una obra que conté tots els colors de la vida. Les transicions de caràcter van estar ben conduïdes i el treball tímbric va funcionar bé, especialment en els passatges on el vent presentava les frases de manera coral, amb un balanç de veus clar i mesurat. La proposta terrestre de Pérez va comportar alguns moments contradictoris, com la relació entre terra i aire de l’inici del tercer moviment, ben portada en general, però en la qual el fraseig quedava tallat per la preeminència de l’accentuació a les cordes. O el conflicte que sorgia quan el director volia llançar l’orquestra per damunt dels seus ancoratges i fer-la moure per davant del pols establert. En aquestes ocasions el conjunt no resistia la inèrcia i es trencava en les múltiples peces que el formen, tot perdent la pulsació comuna i la sensació de grup.

Les solistes es van mostrar, en els seus breus però decisius papers, sòlides i amb capacitat per transmetre els colors que Mahler els exigia. Anna Alàs va ser l’encarregada d’obrir la part vocal, que conduí amb una dinàmica recollida, un so ple i un fraseig flexible que generaren un so ple d’emoció amb el qual ens atrapà i ens feu volar per damunt de l’orquestra. I María Espada, que va patir més per sobrepassar l’enorme orquestra amb la qual va haver de compartir espai, per moments havent d’abraonar-se més del compte però mantenint sempre una construcció de la frase clara i amb molt bona direcció. Finalment, els cors van mostrar un molt bon equilibri tímbric, un empastament magnífic i molt bon control dinàmic, elements amb els quals ens van conduir, junt amb orquestra i solistes, al final apoteòsic en el qual més d’un no va poder contenir les llàgrimes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *