Subscriu-te

Risc, textures i peces de roba a Ciutat Flamenco

Es la hora. © Maud Sophie Andrieux
Es la hora. © Maud Sophie Andrieux

FESTIVAL BARCELONA CIUTAT FLAMENCO. Caída del cielo. Codirecció artística, coreografia i direcció musical: Rocío Molina. Codirecció artística, dramatúrgia, espai i il·luminació: Carlos Marquerie. Música original: Eduardo Trassierra.

Es la hora. Direcció: Hansel Cereza. Bailaores: Nacho Blanco i Elia Ayla. Mosso d’espases: Miguel Valenzuela “Viruta”. Assessor taurí: Salvador Boix. Musica oroginal: Dani Tejedor i Eloi Isern. MERCAT DE LES FLORS. 20 DE MAIG DE 2017.

Per Clàudia Brufau

Fins a quin punt les peces de roba, la textura i els seus colors formen part del ball, del baile flamenc? Una tarda al Mercat de les Flors sota l’efecte de l’energia flamenca i aquesta és la pregunta o sensació amb la qual en vaig sortir. La vint-i-quatrena edició del Festival Ciutat Flamenco, organitzat pel Taller de Músics i el Mercat de les Flors, presentava com a espectacle principal Caída del cielo de Rocío Molina i, entre altres espectacles, una peça –que podríem qualificar “de cambra”– ben solemne i fascinant: Es la hora, creada per Hansel Cereza –director escènic i un dels fundadors de La Fura dels Baus. En les dues coreografies, el vestuari hi juga un rol essencial; en el cas de Caída del cielo aporta les textures, i en el d’Es la hora, l’estructura. En les dues peces, en el fons, es reflecteixen o provoquen estats d’ànim o de consciència.

Palplantats a les fosques i vestits de carrer, Nacho Blanco i Eli Ayla esperen que arribin els últims espectadors a la Sala Pina Bausch. Es la hora desplega i dilata el ritual de vestir-se de torero. Acompanyats pel mosso d’espases Miguel Valenzuela “Viruta”, home i dona es transformen en toreros recobrint la seva pell nua amb una peça rere l’altra. Els pantalons i les mitges roses prenen una altra dimensió en aquest ritual dansat: es converteixen en capes de consciència, l’oscil·lació entre la vida i la mort del torero abans de sortir a la plaça. La música composta per Dani Tejedor ens trasllada a aquest univers mental; lluny del registre flamenc, convida l’espectador a sentir la musicalitat dels zapateo i el braceig del baile amb una altra mirada. Blanco i Ayla ballen lúcids i introspectius. Si bé Nacho Blanco descarrega una energia febril quan sabateja veloçment, Eli Ayla hipnotitza la mirada amb la densitat dels bracejos i la gestualitat de les mans. El crescendo d’Es la hora és èpic i de colofó final ens mostra una escultura d’Álvaro Soler-Arpa, que simbolitza la unió de l’humà amb l’animal, que en l’escena esdevé un portal cap al risc complex que comporta una corrida.

Es la hora. © Maud Sophie Andrieux
Es la hora. © Maud Sophie Andrieux

Una ovació aclaparadora. Rocío Molina va segellar l’espectacle pujant i baixant les escales del pati de butaques de la sala MAC, guarnida amb flors i mastegant raïm, mentre el públic l’aplaudia. Aquesta danzaora (prefereix aquest terme al de bailaora) de Màlaga demostra una vegada més a Caída del cielo que és una bèstia escènica amb una àmplia gamma de registres. Intrèpida, no tem caure ni cantar a la lluna. Acompanyada per quatre músics, guitarres espanyoles i elèctriques, una bateria i palmes, la música de l’espectacle és tan versàtil com la seva protagonista –ella n’és la directora musical, de fet–, amb picades d’ull al heavy metal, al cante i al toque més tradicional. Nascuda a Màlaga el 1984, Rocío Molina és juntament amb Israel un dels exponents internacionals del flamenc contemporani, renovadora d’aquest llenguatge a través de la fusió amb d’altres, com la dansa contemporània, el hip-hop. Caída del cielo, codirigit per Carlos Marquerie, que és el seu últim espectacle i que es va estrenar al Teatre Chaillot de París, del qual Molina és artista associada, flirteja i explora accions performàtiques.

Caída del cielo. © Maud Sophie Andrieux
Caída del cielo. © Maud Sophie Andrieux

Caída del cielo és un espectacle summament plàstic en què el vestuari, dissenyat per Cecilia Molano, transforma les textures de la danzaora, no només estèticament, sinó les seves qualitats de moviment. Després d’una estrepitosa entrada dels músics amb llums vermelles, la foscor apaga el so i enmig del silenci una il·luminació nuclear revela la figura de la danzaora. L’espai despullat només està delimitat per una zona coberta de linòleum blanc i un pantalla també blanca darrere dels músics, sobre la qual, de tant en tant, es projecta la lluna. Vestida amb una bata de cola de blanc immaculat, Molina s’inclina en bloc com una estàtua, cau o es mou com si l’emmotllessin des de fora. Es desprèn del vestit com si fos una closca, i s’enfunda unes malles. Apoderada, Molina domina l’escenari que sabateja amb una fusió paradoxal d’irreverència i respecte.

Caída del cielo. © Maud Sophie Andrieux
Caída del cielo. © Maud Sophie Andrieux

El cos de Molina, contaminat per altres disciplines, és desconcertantment voluble. Caída del cielo és un viatge per diferents textures i humors. Cruixent i múrria quan s’enganxa una bossa de patates fregides al pubis, a llefiscosament tel·lúrica i visceral quan amb una faldilla impregnada de fang s’arrossega pel terra. Des de la pantalla on sovint apareix la lluna, es projecta el rastre marró que deixa damunt del blanc. Virtuosa i salvatge, Rocío Molina es llança sense filtres a escena, elegant i alhora grotesca, amb l’esquena estirada i el cap ben alt passa a executar moviments sibil·lins, corbats que sucumbeixen a la gravetat. L’únic “però” de l’espectacle és la sensació d’una certa dilatació d’algunes escenes, o potser en sobra una. Ara bé, Molina cau i s’eleva. La caiguda literal i metafòrica es transforma en una festa, la danzaora s’erigeix com una estrella del rock, l’ànima de la festa, de la qual músics i espectadors som còmplices.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *