Subscriu-te

Crítica

Rússia clou temporada

El director Vladímir Fedosséiev (foto d’arxiu)

IBERCAMERA. Orquestra Simfònica Txaikovski. Aleksei Volodin, piano. Dir.: Vladímir Fedosséiev. Rakhmàninov i Txaikovski. L’AUDITORI. 21 DE MAIG DE 2012.

Per Josep Barcons

Ibercamera tancava la 28a temporada amb una de les seves figures habituals: el pianista Aleksei Volodin, que aquest cop actuava acompanyat de l’Orquestra Simfònica Txaikovski i el seu immarcescible director titular Vladímir Fedosséiev, que hi porta prop de 40 anys al capdavant. Si els intèrprets eren russos, el programa no ho era menys, i presentava dues obres arxiconegudes del repertori rus: el Segon Concert per a piano de Rakhmàninov i la Suite del Trencanous de Txaikovski, que en aquest cas es presentava amb una selecció de números i arranjament del mateix Fedosséiev.

La vetllada era, doncs, una espècie de celebració “a la russa”. Però l’origen comú d’obres, solista, director i orquestra no és garantia suficient perquè el resultat sigui extraordinari. I el cert és que la versió d’ambdues obres ni descobrí res de nou ni aportà cap lectura clàssica entroncada en cap tradició interpretativa amb pedigrí.

Aleksei Volodin. © Marco Borggreve (foto d’arxiu)

Al Concert, l’enfocament de solista i director no anava sempre en la mateixa línia, si bé els seus punts de vista s’anaren acostant a mesura que avançava la partitura. Amb la sonora presència de l’acompanyament orquestral i un primer moviment apagat de tempo, Volodin no va poder meravellar amb les seves subtileses tímbriques ni d’articulació, que només va poder desplegar en el bis.

A la segona part, la gracilitat de Txaikovski no s’evidencià, i això que la partitura (per més que sigui tocada) sempre permet puntualitzar quelcom que pugui captivar l’oient i faci justícia a la finor del compositor. La versió fou més aviat matussera i poc subtil, i el més rellevant –i sorprenent!– fou la presentació de l’escena del cafè amb una languidesa profundament desoladora. Aquest fou el lloc on la interpretació de Fedosséiev s’apropà més al reialme de l’emoció, que també aparegué al primer bis de l’orquestra. Al segon, d’inspiració ibèrica, el bombo i platerets (en aquest cas, castanyoles i pandereta) acabà aixecant aplaudiments notoris. El rebombori i la gatzara són infal·libles per a un final de festa; però, tal com foren explotats, no deixaren cap regust subtil que pugui rememorar-se amb delit mentre s’espera la nova temporada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *