Subscriu-te

Santos sense Santos. I funciona

ARTEFACTES MUSICALS. BCN216. Jordi Masó, piano. Dir.: Francesc Prat. Piturrino fa de músic de Carles Santos. TEATRE LLIURE. 3 DE GENER DE 2020.

D’ençà del seu traspàs, ara fa dos anys, un dubte cruel planava constant al voltant del record de l’inclassificable i irreverent Carles Santos: què passaria amb la seva música, tan fonamental i alhora tan personalíssima? ¿Hi hauria altres intèrprets capaços d’agafar el testimoni interpretatiu d’una obra que l’autor pràcticament anava creant a l’escena? La resposta va quedar més que clara en l’explosiva arrencada d’any que va viure el Teatre Lliure de Montjuïc els dies 3 i 4 de gener, amb el grup instrumental BCN216. Sota la direcció de Francesc Prat i amb Jordi Masó al piano, la formació es proposà recuperar Piturrino fa de músic, composició per a piano i orquestra que el valencià havia estrenat, amb ells mateixos i en aquest escenari, just deu anys enrere, el maig del 2009, durant el període que la institució escènica el va acollir com a artista resident.

La sacsejada va ser descomunal i el públic, dempeus, va esclatar en una ovació clamorosa en caure l’últim cop sonor d’aquest primer “Santos sense Santos”. Seixanta minuts de tempesta auditiva que demostrà que la música d’aquest singular creador ens continua interpel·lant, cridant i arribant al moll de l’os tot i no seure ell a la banqueta. En realitat, la tria no havia estat pas casual. A més d’encaixar en un format de concert, la viabilitat de Piturrino fa de músic –títol amb el qual, tot recuperant el nom d’un personatge d’una obra anterior, Sama, Samaruck, Suck, Suck, Santos reivindicava la seva vessant més musical– venia donada pel fet de ser l’única peca de la qual l’autor va deixar les partitures de l’orquestra. En total, onze músics (quatre cordes, cinc vents i dues percussions) més el pianista.

Tot i així, la qüestió aquí no era només un tema de partitures. La qüestió, i de fons, era si es podria transmetre, tant a intèrprets com a públic, tot el descaro, tota la urgència vital i energia aclaparadora d’un artista que era una veritable força de la natura a l’escenari. Assegut davant el piano, amb les mànigues de la camisa sempre arromangades més amunt del colze, deixant-hi la suor i la vida sobre el teclat, Santos era una performance en si mateix. I la mateixa exigència plantejava a qui l’acompanyava en escena. El tipus de músic que necessito ha d’estar disposat a no fer el que no és habitual… Ha de donar-ho tot, tocar totes les notes i prendre riscos, incloent-hi físics, perquè cal anar amb les pulsacions al límit”, deia.

I aquest era el repte a què s’enfrontaven els components de BCN216 i, en particular, Jordi Masó, un pianista als antípodes d’un Carles Santos, però solvent i bregat en el repertori contemporani. I el resultat no ha pogut ser més gratificant. Sense Santos, la seva música va fluir tan enlluernadora com calia esperar, per mitjà d’uns músics, bons coneixedors de les exigències d’un autor amb el qual molts d’ells ja havien treballat, i sobretot d’un pianista que, sense imitar en cap moment el compositor desaparegut, va aconseguir que l’intransferible piano de Santos continués sonant com… Santos.

Articulada en vint-i-un passatges, aparentment inconnexos entre si, Piturrino fa de músic és una peça en la qual l’autor abocà tots els seus trets vitals, el bullici festiu de les bandes valencianes, els pasdobles, el minimalisme, el repertori tradicional… Tot servit com un joc inesperat i sorprenent que es va desenvolupant com un continu hipnòtic i subjugant alternant-hi passatges de signe divers, repetitius, obsessius, i d’altres més evocatius o crepusculars. El diàleg entre piano –magnífic sota els dits de Masó– i orquestra és permanent i l’exploració cromàtica dels instruments, en particular la percussió, inabastable. Santos, irreverent com era, va incloure en aquesta partitura tota mena d’artilugis sonors, des d’una serra mecànica a un gosset de joguina, passant per pistoles, coets, miralls, espanta-sogres o un sac amb botelles de vidre. Tota una pirotècnia auditiva que esclata al final de l’obra, abans de donar pas a la gran traca final, amb tots els músics, director inclòs, proclamant a viva veu que “És el temps”.

Quin temps? El compositor el va deixar escrit en una mena de testament vital; vital i escatològic, és clar, com era ell: “És el temps de les entranyes reconvertides… dels pensaments rosegats… de menjar paella amb un Crist de plata… de tacar els llençols mentre passa la banda municipal… d’anar al teatre sense bragues… de congelar el semen de Bach… el temps de cridar”. I també, naturalment, el temps de Carles Santos, que després d’aquesta experiència estimulant sembla evident que no ha marxat.

Imatge destacada: (c) Ros Ribas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *