Subscriu-te

Savall i el monestir de Poblet es retroben un any més amb la metamorfosi com a eix del Festival

VII FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DE POBLET. Capella Reial de Catalunya. Hespèrion XXI. Dir.: Jordi Savall. Stabat Mater. Lachrime or seaven tears de Dowland. El Renaixement musical a Nàpols. MONESTIR DE POBLET. 16, 17 i 18 D’AGOST DE 2019.

Un any més la presència de Jordi Savall al Festival de Música Antiga de Poblet ha esdevingut mostra de la màxima expressió artística i d’intel·ligència en la proposta musical de cadascun dels tres programes de concert, que enguany han tingut com a nexe comú el concepte de la metamorfosi. L’antic dormitori dels monjos ha estat el marc d’aquests tres concerts que han tingut com a protagonistes els conjunts Hespèrion XXI i La Capella Reial de Catalunya, actuacions cadascuna precedida com ja es habitual de conferències impartides per màximes autoritats en les matèries respectives.

Enguany, per setè any consecutiu, Jordi Savall ha tornat a oferir uns concerts en què es pot admirar l’essència musical del mestre igualadí davant d’obres mestres del repertori de la música antiga compaginada amb la solemnitat i l’ordre que envolta el monestir cistercenc. Cada vespre es trencava per unes hores el silenci del monestir i prop de set-centes cinquanta persones assistien a la magnífica i majestuosa sala curosament il·luminada per quedar embolcallats d’una música que el mestre Savall coneix a bastament i de la qual és referent.

El primer dels tres concerts va tenir com a fil conductor la seqüència Stabat Mater, obres del període renaixentista i barroc culminades amb la cèlebre aportació que va fer Domenico Scarlatti, per a deu veus i baix continu. Deu veus de La Capella Reial de Catalunya –preparades per Lluís Vilamajó– i un acompanyament instrumental dirigit des de la viola de gamba soprano interpretada per Jordi Savall ens van apropar a unes músiques colpidores i dotades d’un sentiment de sincer aprofundiment i serenor. “L’Stabat Mater representa per a nosaltres un dels poemes conservats més impactants de la literatura llatina medieval, és una meditació sobre el patiment de Maria, mare de Jesús, durant la crucifixió”, escrivia Jordi Savall. I certament aquesta introspecció que emergia de la música de Josquin des Prés o de Giovanni Pierluigi da Palestrina ens transportava a aquest moment meditatiu. Impecables les veus de La Capella Reial, amb claredat en les entrades i una conjunció que va tenir continuïtat amb l’Stabat Mater pour des religieuses de Charpentier, composició que Savall va estudiar profusament des de les fonts originals l’any 1988 i que va tenir com a resultat un enregistrament de referència aparegut un any després. Música colpidora, amb l’Stabat Mater com a nexe comú en el programa, que amb distintes metamorfosis musicals ens apropaven també a obres instrumentals. Els Pleurs d’Orphée de Luigi Rossi, bellíssimament interpretats, denotaven la qualitat i delicadesa compositiva d’un autor que va influir tant Llully com Cavalli i l’esplèndida i delicada música Lachrime Caravaggio, que el propi Jordi Savall va escriure inspirant-se en l’emoció i la desolació que desprenen els quadres del pintor italià, van donar mostra de la sensibilitat musical dels membres d’Hespèrion XXI.

Les veus d’Arianna Savall, Peter Udland Johansen (ambdós protagonistes d’un dels dos concerts matinals del Festival titulat “La rosa dels vents”), Víctor Sordo, Kristin Mulders i Monica Piccini, entre d’altres, es van fusionar amb l’acompanyament del baix continu per recrear magistralment el colpidor Stabat Mater de Domenico Scarlatti, la joia de la corona del concert i obra mestra del clavicembalista italià. Una versió plena de serenitat, en què els tempi andante permetien fusionar les veus amb una claredat diàfana, tot cercant una línia expressiva que aprofundia en l’emotivitat interpretativa, però sense defugir una meticulosa exactitud tècnica d’acord amb els cànons interpretatius historicistes. Un concert en què va emergir una colpidora serenitat i que Jordi Savall va voler cloure amb una obra que ja ha ofert en anteriors ocasions: arran dels atemptats de Madrid de l’11 de març de 2004, va proposar a Arvo Pärt la composició d’una obra i el resultat va ser Da pacem domine, una de les pàgines més sentides i reflexives del compositor estonià, la cloenda més emotiva per a aquest concert.

Un dels enregistraments emblemàtics de Savall –dels dos-cents trenta que integren fins ara la seva discografia– és sens dubte el que va fer l’any 1987, titulat Lachrime or seaven tears figured in seaven passionate pavans de John Dowland. Si en aquella ocasió els noms del propi Savall juntament amb els de Coin, Casademunt, Duftschmid, Pandolfo o Moreno integraven el conjunt de violes i llaüt, ara el mateix Savall amb Casademunt i Duftschmid eren acompanyats per Philippe Pierlot, Juan Manuel Quintana i el gran llaütista Rolf Lislevand. Les llàgrimes de Dowland esdevenen una concentració de l’univers musical d’aquest compositor britànic contemporani de Shakespeare. Obra paradigmàtica del seu catàleg, aquestes “llàgrimes” –com recordava Jordi Savall en cloure el concert– “alternen els moments de tristesa amb altres d’alegria”. La metamorfosi del tema lent representat per la “Lachrimae” precedeix una gallarda, dansa que actua com a contrapunt a la introspecció musical precedent i que va ser interpretada magistralment per les cinc violes de gamba i un Rolf Lislevand estel·lar al llaüt. Un Savall a moments reflexiu i d’altres exposant un nivell de virtuosisme radiant conduïa els diferents apartats de l’obra amb un joc de contrastos fent-ne emergir els detalls més subtils –de manera destacada en la diferenciació entre les pavanes, les danses cortesanes amb què estan confegides les “llàgrimes”– i, per sobre de tot, pouant en el sentit melangiós, dolorós i colpidor que irradia la major part de la composició. Cada gallarda està dedicada a personatges anglesos il·lustres –llevat de la dedicada al rei de Dinamarca (un dels països on va viure Dowland)– i la colorista polifonia i la detallista elaboració –especialment la cèlebre “Semper Dowland, semper dolens”– sumiren els oients en la més pura essència d’aquesta música publicada l’any 1604. Vint-i-un apartats culminats amb dues majestuoses “Almand” per crear una atmosfera delicadíssima exposada amb un nivell interpretatiu insuperable. Aplaudiments unànimes d’un públic que va poder gaudir de tots els detalls preciosistes de la música, gràcies en bona part al treball curós d’ampliació sonora realitzat pels tècnics de so.

El darrer concert d’aquesta setena edició del Festival de Música Antiga de Poblet ens va portar al Renaixement musical a Nàpols durant els regnes catalonoaragonès i espanyol, el període entre el 1442 i el 1598, que coincideix amb els regnats d’Alfons el Magnànim, Ferran I, Ferran III, Carles V i Felip II. Música seleccionada curosament extreta de diversos cançoners i que exemplifica d’una manera molt exacta la música que es podia escoltar a la cort. Hespèrion XXI i La Capella Reial de Catalunya van unir esforços per oferir una selecció de la música del Cancionero de Palacio, el Cançoner del Duc de Calàbria, el Cançoner de Montecassino –que va sobreviure de manera miraculosa el bombardeig del monestir l’any 1944 i que al seu moment va esdevenir un model heterogeni, reflex de la convivència establerta dins la capella entre castellans, catalans, borgonyons i gascons– o del Cançoner de la Sablonara, coetani del regnat de Felip II. Catorze instrumentistes i set veus ens van conduir per una trentena de pàgines en què cançons, balls, himnes, villancets o mascheratte van mostrar-nos la diferent transformació musical de Nàpols amb un color, vivacitat i moments virtuosístics de gran qualitat com el que Savall ens va regalar amb la Folie antiche i subsegüent improvisació prèviament al “Viva el gran Re Don Fernando” amb què finalitzava la primera part del programa. La música de Lluís del Milà, Juan del Enzina o Antonio de Cabezón representava part de la música pròpia del regne espanyol a Nàpols: melodies nostàlgiques i plenes de vivacitat compaginades en un programa estructurat meticulosament. La sincronització perfecta i l’equilibri instrumental ens portaven a interpretacions tendents a un tempo ràpid, a la brillantor, a la profusió de colors, tot sota el control d’un Jordi Savall que va mostrar una vegada més que segueix essent un referent ineludible de la música d’aquest període.

Savall va oferir dues obres fora de programa: La trulla de Bartomeu Càrceres i un plany que es va escoltar a Catalunya tot recordant la caiguda de Barcelona l’any 1714. “La música –deia Savall– és una veritable història de la humanitat i cada cop que la toquem neix de nou. «Plora, plora Catalunya», diu el plany: un record als amics que tenim en presó i als morts dels atemptats de Barcelona i Cambrils d’ara fa dos anys”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *