Subscriu-te

Spring Forward: moure i moure’s per Europa

Douglas de Robbie Synge
Douglas de Robbie Synge

El festival que impulsa el treball de coreògrafs emergents.

SPRING FORWARD-AEROWAVES. PILSEN (REPÚBLICA TXECA). 22 A 24 D’ABRIL DE 2016.

Per Clàudia Brufau

Podeu veure un tràiler de l’esdeveniment en aquest enllaç https://vimeo.com/157705352

Fa fred. Som a uns 10 graus dins d’una fàbrica en restauració. Els espectadors ens asseiem en uns bancs col·locats especialment per a la funció. Els fanals del carrer il·luminen tímidament els finestrals trencats, una pàtina de pols empolsina el terra i els vidres. Un home aguanta l’equilibri sobre un rotlle de linòleum de més d’un metre d’alt. Douglas de Robbie Synge és un duet entre el ballarí i aquest rotlle; els acompanyen uns focus i cadires de fusta. El seu petit drama fet de petits grans fracassos poètics –fer que els objectes col·laborin en els seus equilibris– a poc a poc amara i emociona. Acaba passades les onze de la nit de diumenge 24 d’abril. Aquesta peça segella les vint funcions del festival Spring Forward que s’ha celebrat a Pilsen durant dos dies i mig.

Aerowaves, Spring Forward i Spring Back

Spring Forward és el festival que organitza Aerowaves, una xarxa de programadors i plataforma d’artistes, des del 2011. Però en què consisteix exactament aquesta plataforma? D’on va sorgir la idea? “Quan dirigia el The Place Theatre [un teatre i escola de referència al Regne Unit], la gent de diferents països europeus m’enviaven vídeos, perquè volien que els programés a Londres. Vaig pensar que els meus col·legues d’altres països em podrien ajudar a escollir els treballs més interessants”, explica John Ashford, director d’Aerowaves. Ell va organitzar la primera trobada de la xarxa el 1996 amb dotze col·legues. Vint anys després i amb cinc festivals a l’esquena, Ashford pot presumir de plataforma: la integren 33 socis que enguany van rebre 506 vídeos. Ara bé, què busquen? Descobrir el treball de coreògrafs o companyies de l’escena independent que treballen a Europa. És a dir, detectar el moviment més fresc del Vell Continent per posar-lo en dansa. De fet, aquesta plataforma va impulsar la carrera de coreògraf del finlandès Tero Saarinen. A Spring Forward, que es va estrenar el 2011 a Ljubljana (Eslovènia), es presenten una vintena de peces seleccionades per diferents programadors d’arreu del continent. Aquest festival, que és itinerant, va passar l’any passat pel Mercat de les Flors de Barcelona i enguany s’ha celebrat a Pilsen amb la coordinació de l’equip del festival Tanec Praga.

© Michal Hančovský
© Michal Hančovský

A la vora del riu Radbuza i un pèl allunyat del centre de la ciutat, el hub DEPO 2015 –una antiga nau convertida en un espai per a la producció i exhibició de les arts, una herència de Pilsen com a capital cultural europea del 2015– va acollir la major part dels espectacles i activitats de l’Spring Forward. Malgrat que es podien veure cartells que anunciaven el festival per tota la ciutat, només 230 privilegiats en vam poder gaudir. Els afortunats en qüestió érem els artistes seleccionats, programadors, productors, periodistes i els de l’Spring Back Academy –una petita plataforma de crítics i dance writers emergents de diferents països d’Europa que ressenyaven els espectacles capitanejats per crítics amb una llarga trajectòria.

Spring Back és l’últim invent d’Aerowaves, o més ben dit, de John Ashord, que als anys setanta va ser el primer editor de teatre de Time Out London. “Fins on arriba o es troba la crítica fonamentada? Perquè els diaris es desprenen dels crítics. Ara l’olla bull a Twitter, però on és el pensament rigorós sobre la dansa? Només es pot trobar als cercles acadèmics? Com podem produir noves plataformes per escriure més o menys coses tan populars com Time Out?”, es pregunta Ashford. Per ara en aquesta plataforma s’escriu en anglès, tot i que els que en formem part vam debatre com fer que altres idiomes també hi siguin representats, ja que per a la majoria dels candidats del 2014, 15 o 16, l’anglès no és la llengua materna.

Més enllà de les qüestions lingüístiques i en quin punt es troba la crítica de dansa, us recomano llegir les crítiques d’aquesta edició. És un format concís, però contundent i, sobretot, molt fresc!

Una edició basada en solos

Le Récital des Postures de Yasmine Hugonnet
Le Récital des Postures de Yasmine Hugonnet

“Aquí sóc, tot sol” sembla el lema de l’edició d’enguany, perquè un terç de les sol·licituds que es van rebre eren solos. Ashford sospita que “és més per un tema de pressuport que no pas una qüestió estètica”. Siguin quins siguin els motius, les propostes escèniques més interessants les van aportar sobretot aquells artistes que van pujar a l’escenari sols. La primera grata sorpresa del cap de setmana va ser l’enigmàtic Le Récital des Postures creat i interpretat per Yasmine Hugonnet. Com en Douglas, l’esforç i les metes de la solista hi són evidents, però en aquesta croada escultòrica per dibuixar postures nítides, Hugonnet domina el cos a la perfecció. El seu solo –o exposició– es va exhibir en una sala gran, sense música i una il·luminació que perfilava el cos despullat al llarg d’aquest exercici estoic, en el qual la musculatura emana drama i comèdia. Una altra senyora que va omplir tota sola l’escenari va ser Francesa Pennini amb l’originalíssim 10 Miniballetti, coreografies escrites al diari de la seva infantesa. Abillada amb un mallot roig, Pennini llueix un cos menut i de gimnasta. Primer comunica les indicacions metòdiques del diari al públic –n’explica els detalls i els graus de dificultat– i després executa les coreografies.

No es pot dir que Spring Forward sigui representatiu de l’escena independent europea, però algunes peces sí que representen l’ampli ventall de maneres de tractar l’actualitat. Per exemple: el massiu i continuat flux d’informació queda perfectament plasmat en Everything is OK de Marco d’Agostini, primer a través d’un desplegament vocal virtuós en el qual enllaça talls de notícies, cançons i diàlegs pronunciats en diferents llengües i accents. No vacil·la, no s’atura, tot flueix en un continuum. D’Agostini calla i trasllada la informació al cos; moviments de videoclip, ballet i gestualitats que més o menys podem reconèixer s’encavalquen. Peces com la D’Agostini proven com el cos és una base de dades infinita. Mirjam Sögner en Lara mostra un cos alterat per la fisicitat digital dels videojocs. ¿És un ésser humà robotitzat o un robot humanitzat?

Strip tease de Pere Faura. © Michal Hančovský
Strip tease de Pere Faura. © Michal Hančovský

El tret de partida no sempre és un tema que un escull. Fins i tot de vegades hi ha a qui li demanen una estrena quan no ha començat a crear, ni tan sols té el títol. Al coreògraf català Pere Faura li va passar, segons el que explica al públic en Strip tease. Una coreografia que es transforma en stand up comedy en tota regla en què Faura ens explica apassionadament la investigació acadèmica i el treball de camp que ha fet sobre el tema. Però hi ha a qui li arriben encàrrecs d’estrena i a més amb la temàtica marcada. Com és el cas de Jasna Vinovrski, a qui li van demanar tractar de les migracions. El resultat de la seva recerca és Staying alive, una peça creada amb els seus col·laboradors més pròxims: un llibre i un iPad! Vestida de buròcrata es llença a ballar una irònica line dance a duet amb l’iPad. Es treu les sabates de taló i agafa una pila de llibres, llegeix paraules en diferents idiomes: constitució, legislació, transformació. La posada en escena és senzilla, no gens pretensiosa i arrenca somriures; sembla lleugera, però el subtext és una bufetada elegant a la carregosa burocràcia europea.

WOMANhouse
WOMANhouse

Al tinter em deixo moltes peces que es mereixerien un text a part, com les coreografies de grup WOMANhouse o Elvedon, la primera per la seva lectura provocativa i tendra sobre la construcció de la masculinitat, la segona per l’efecte plàstic que aconsegueix a través del ritme. La qualitat de la majoria de peces d’aquesta edició era força irregular, sovint el plantejament era massa simple, més efectista que no pas efectiu. Però del que no hi ha dubte és que en aquesta marató que és Spring Forward –una programació atapeïda i els esprints quilomètrics d’un teatre a l’altre– hom recapacita: de com ens movem, com es mou Europa, i sobretot que tenim un cos per pensar!