Subscriu-te

Talent juvenil d’abans i d’ara

JOVE ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA. Dir.: Francesc Prat. Obre de Mendelssohn i Schubert. AUDITORI EDUARD TOLDRÀ. 16 DE JUNY DE 2019.

La Jove Orquestra Simfònica de Barcelona va tancar la seva IV temporada amb aquest concert en homenatge a dos mestres del Romanticisme alemany, Felix Mendelssohn i Franz Schubert: concretament amb una primera part amb l’obertura Les Hèbrides, op. 26 i la Simfonia núm. 10, en Si menor del primer, i la Simfonia núm. 4, en Do menor, D. 417, “Tràgica” del segon.

Aquesta jove orquestra (no només per l’edat dels membres, sinó també perquè va ser fundada fa només quatre anys) pretén donar l’oportunitat a joves estudiants de música d’endinsar-se en el repertori simfònic com a complement de la seva formació. Aquesta interessant iniciativa és portada a terme pel director titular, Carlos Checa, però en aquesta ocasió va comptar amb Francesc Prat com a director convidat. Val a dir que aquest projecte compleix amb una voluntat didàctica claríssima i molt efectiva, ja que el concert es va desenvolupar amb un nivell molt alt. La direcció de Francesc Prat va ser magnífica, plena d’energia, detalls i contrastos, i, sobretot, precisíssima.

Un fet rellevant en aquest cas és que el repertori escollit correspon a grans obres del repertori romàntic compostes en unes edats similars a les dels propis intèrprets. Schubert i Mendelssohn van ser dos compositors de vida breu però intensa i, sobretot, molt precoç: Schubert va compondre la seva Simfonia Tràgica a uns exultants (i, si se’m permet, insultants) 19 anys; per la seva banda, Mendelssohn, un dels nens prodigi més reeixits de la història, va crear la seva Simfonia núm. 10 essent un adolescent de 14 anys, i seva obertura Les Hèbrides als vint-i-pocs. ¿En devien ser conscients, els propis intèrprets? En qualsevol cas, els nois van empatitzar amb aquestes obres a la perfecció.

La primera part va estar formada per les obres de Mendelssohn. El concert va començar amb l’obertura Les Hèbrides, també titulada La Cova de Fingal, obra que va servir per submergir-nos de ple en el Romanticisme més pur evocant-nos els paisatges enigmàtics d’Escòcia que van impactar Mendelssohn. La interpretació va buscar transmetre l’energia interna de l’obra, amb les melodies oscil·lants de l’inici que suggereixen els vents i les onades que impressionaren el compositor, i seguint amb una alternança entre la calma serena i aires turbulents.

La mateixa energia i frescor van servir per a la Simfonia núm. 10, obra per a orquestra de cordes de la qual només es conserva un moviment. Però val a dir que aquest moviment condensa dins seu tot un món que els nois van saber transmetre magníficament: una introducció en adagio que va de la foscor de les sonoritats menors i greus a la claredat dels aguts; i prossegueix amb un allegro de caràcter tens i vibrant, en menor, que conjuga dos temes, un de dramàtic i un altre més melòdic, líric i expansiu; tot acabant amb una enèrgica coda més ràpida.

La segona part va constar de tota la Simfonia Tràgica de Schubert, nom que el propi compositor li va donar anys després sense motiu aparent, potser en ser la primera simfonia en mode menor (l’altra va ser la Inacabada). De fet, el caire “tràgic” ve donat per la sonoritat global de l’obra, descendent directa de les simfonies amb tints Sturm und Drang de finals del segle XVIII, com la número 40 en Sol menor de Mozart, obra que Schubert admirava. Els joves intèrprets en van fer una interpretació excel·lent ja des de l’inici, un “Adagio molto” que recorda enormement el preludi de La Creació de Haydn i que va continuar amb l’“Allegro vivace”, especialment agitat gràcies a les síncopes dels dos temes. El segon moviment, per la seva banda, posa de manifest el talent de Schubert per les melodies senzilles de tall romàntic que tan bé va esprémer als seus lieder i que la JOSB va transmetre amb un aire entre plàcid i torbador. Seguidament, la interpretació del minuet del tercer moviment va ser reeixida, però potser amb un excés d’energia, ja que es va portar a un tempo excessivament ràpid, que va desdibuixar completament l’aire ballable original del moviment. Però el concert va acabar amb la interpretació brillant del vibrant “Allegro final”, tot passant del tràgic Do menor a un lluminós major com a punt final.

En resum, el concert va conjugar (conscientment o inconscientment) el talent de grans compositors de la història de la música en plena joventut i de nois que, tot i estar formant-se, ja mostren una enorme maduresa en la interpretació simfònica. Felicitats, nois!

Imatge destacada: obtinguda a http://josb.cat/galeria

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *