Subscriu-te

The Sixteen a la Sixtina

© Molina Visuals (foto d’arxiu)
© Molina Visuals (foto d’arxiu)

L’AUDITORI ANTIGA. The Sixteen. Dir.: Harry Christophers. Obres de Palestrina, Marenzio, Allegri i Anerio. L’AUDITORI. 24 D’ABRIL DE 2017.

Per Josep Barcons

Des dels seus inicis, ara fa just quaranta anys, The Sixteen ha marcat tendència en la interpretació de molta música coral i, especialment, de la polifonia del Renaixement. Des de l’òrbita britànica –sota les mans dúctils i amoroses de Harry Christophers (que balla amb tot el cos quan dirigeix)–, la música d’italians com Palestrina, Allegri, Marenzio i els seus coetanis ha brillat amb una claredat absoluta, fins al punt que la seva manera d’entendre i presentar les creacions musicals dels segles XVI i XVII ha esdevingut un referent inexcusable per a tots els cors del món.

Amb l’excepció del Cor de la Capella Sixtina, que precisament acaba de treure un enregistrament a Deutsche Grammophon amb música de Palestrina gravada a la mateixa Capella Sixtina, The Sixteen són probablement les millors veus per escoltar aquest repertori. No és estrany, doncs, que la platea de la sala gran de L’Auditori fos quasi del tot plena, amb una assistència molt més nombrosa de la que acostumen a tenir els concerts de música coral.

El títol del concert no enganyava: The Sixteen: la capella Sixtina; i és que l’actuació dels britànics abordava la música que durant anys ha ressonat enmig dels frescos de Miquel Àngel, amb obres de Palestrina, Marenzio, Anerio i Allegri, tots ells mestres de capella o cantors vinculats al Vaticà. Entre fragments de diverses misses i diversos motets, The Sixteen van interpretar el mític Miserere mei de Gregorio Allegri: una música que no podia sonar fora de les estances vaticanes, amb una partitura guardada amb zel que Mozart –segons diuen les anècdotes– va transcriure de cap a peus amb només una audició.

Jugant amb l’espai, els membres de The Sixteen van presentar magistralment aquest repertori, tot fent-lo derivar –quan era el cas– de l’himne i l’antífona del cant pla sobre el qual es basa.

Christophers té mà d’orfebre i fa amb una naturalitat absoluta allò que tècnicament no és gens obvi: saber buidar les denses textures d’aquesta música perquè aparegui tota amb una puresa, una transparència i una intel·ligibilitat aclaparadores. I tot, amb una tímbrica, una articulació i una afinació cuidades fins al més mínim detall. I és que, igual que Miquel Àngel sabia esculpir el pigment (dotant els seus frescos d’un volum escultòric), Christophers –salvant totes les distàncies– sap cisellar les veus per tal que conformin un relleu ple de matisos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *